Juan Manuel Grijalvo - La "recepta Barcelona"

 

Original castellà

 

Dedicat al Joan Clos

 

(Ultima Hora, 27 de setembre de 2000)

 

Ja sabem que la Constitució garanteix el dret a la mobilitat. Els poders públics estan per tutelar l'exercici efectiu dels drets fonamentals. Les lleis, els reglaments o les mesures administratives que els menyscabin han de ser modificades. O derogades sense més.

En aquest moment l'oferta de transport públic a Eivissa no resol les demandes de mobilitat de la majoria. Es tracta d'una sèrie de concessions administratives a empreses privades, que la lògica del sistema obliga a ser rendibles. Si no, els seus creditors les liquiden i s'ha acabat. Les administracions públiques poden pal·liar algun dèficit amb subvencions. Però
això tampoc és cosa sana. En aquest moment existeix una demanda insatisfeta de transport públic de qualitat, que augmentarà en el futur. Per seguir al mercat, les empreses han d'adaptar els seus productes a la demanda. Tot això és evident.

Bo, avui no toca teoria. Vegem quines conseqüències pràctiques podem treure de la doctrina aquí i ara. A falta d'estudis quantitatius de mobilitat, faré el que els anglesos anomenen "educated guessing", basant-me en els meus limitats dots d'observació i deducció.

La primera conseqüència és òbvia. En aquesta illa, si vostè viu en un lloc que no resulta rendible servir amb transport públic, ha d'exercir per compte propi el seu dret a la mobilitat. Allò "normal" és que compri un automòbil, i que es desplaci amb ell, per exemple, a Vila, creant una congestió de trànsit permanent. L'Ajuntament no sap a qui cobrar els costos de la "capitalitat". El problema creix visiblement a l'estiu, quan es llencen al camí els cotxes de lloguer. Per més inri, gairebé tots "resideixen" a d'altres municipis.

Davant això, es poden aplicar diverses teràpies. Avui, si li sembla bé, podem parlar de la "recepta Barcelona". Consisteix a posar la ciutat "potes per amunt" a força d'obres faraòniques que estripen literalment barris sencers. La idea és facilitar la circulació i l'estacionament dels automòbils particulars. Es fa amb túnels urbans, vies ràpides, aparcaments subterranis al centre de la ciutat, etcètera. Van començar a aplicar-la molts anys abans de les Olimpíades del 1992... i les obres no han acabat encara. Tot això resulta increïblement car.

Ara podria seguir parlant d'altres "efectes secundaris" de la recepta, però no cal. "La Vanguardia" va publicar el 10 de setembre últim una entrevista molt interessant amb el Batlle de Barcelona. Diu que "El trànsit a Barcelona es complica per culpa del creixement econòmic. És possible que ara, en augmentar els preu dels carburants, el trànsit s'apaivagui. A més, tenim un problema nou amb Internet, ja que ara cada vegada més furgonetes porten comandes als domicilis dels ciutadans a qualsevol hora del dia. És més difícil controlar la càrrega i descàrrega. Al problema del trànsit només es pot respondre amb més transport públic." Au, ja queda dit...

I estem parlant d'una ciutat amb moltíssim transport públic, que ha conservat bastant del que hi havia i n'ha perllongat les línies. Però els autobusos circulen per carrers saturats d'automòbils i furgonetes. La planificació del transport excedeix l'àmbit de les competències locals. El seu terme municipal és només una petita part de la conurbació. Les decisions sobre grans infrastructures, com l'AVE o l'aeroport, les prenen la Generalitat i el Govern de l'Estat. Una corporació metropolitana potser fora una eina útil. Però el repartiment de competències (i pressupostos) entre els socis no és un problema tècnic. Si no és tècnic, és... polític. I ja sap vostè que jo no toco això.

I ara anem a veure què passa aquí si hom aplica la "recepta Barcelona". La ciutat, en comptes de créixer, s'engreixa. El trànsit modern no es pot encabir a la xarxa viària del nucli urbà. Els barris antics s'asfixien. Comencem "regulant" l'estacionament perquè segueixi essent possible (o pensable) l'accés al centre urbà en automòbil. Fem aparcaments a tots els solars disponibles. I en posem uns quants de nous demolint els edificis que amenacen ruïna. L'efecte d'aquestes mesures és... incrementar el trànsit, naturalment. Cal "tocar" els carrers que permeten entrar i sortir de la ciutat. Com la finalitat dels viatges no és circular, sinó aparcar per a fer alguna cosa, els diversos "pegats" se saturen. I així per sempre...

Si la "recepta" hagués servit a Barcelona, això no implica que hagi de funcionar aquí. Si el seu Alcalde diu que ha fracassat allà, després d'administrar-la al malalt amb dosis de cavall, no veig cap raó per creure que hagi de guarir els nostres mals. Salvant les diferències d'escala, resulten ser sorprenentment semblants.

Per cert, jo no crec que la pujada de preu dels carburants hagi de tenir efectes visibles sobre el trànsit. Els que van en cotxe és perquè "tenen" que fer-ho. Només que els hi sortirà més car. Un altre dia, si vostè vol, li explicaré una altra "recepta". A veure si trobem un remei que no sigui pitjor que la malaltia...

juan_manuel@grijalvo.com

 

La "receta Disneylandia"...

Movilidad...

Movilidad en Barcelona...

Pensamiento lateral...

Versió catalana del website (en construcció)...