Bernat Joan i Marí - D'una estada a Montserrat

 

El bloc de Bernat Joan i Marí

 

Cremallera de Montserrat (pendent)

 

Agost del 2004

 

A l’Edat Mitjana els monestirs, a certes parts d’Europa d’una manera molt especial, varen arribar a constituir una mena de centres avançats d’investigació i de difusió del coneixement, molt més que no -que també ho eren- centres d’expansió d’una determinada creença religiosa, o d’unes determinades postures en temes merament espirituals. Per això, en referir-nos a Sant Miquel de Cuixà, o a Ripoll (encara més notablement), ens estam referint, sobretot, a lloc on hi havia llibres, gent que sabia llegir i escriure i profusió de pensament abstracte. De res de tot això, evidentment, als segles XII o XIII no en sobrava. Per tant, els monestirs varen constituir un àmbit importantíssim de difusió d’això que hem convingut a anomenar “civilització occidental”. I de tecnificació de societats que encara es trobaven en una etapa molt endarrerida.

No és estrany, tenint en compte aquests precedents a l’hora de la formació de les nostres societats europees actuals, que s’identifiqui moltes vegades un monestir amb una terra, amb una gent, amb una cultura. És a dir, amb un país. Quan es diu Arantzazu, immediatament pensam en el País Basc, i no només per les ressonàncies inequívoques del topònim, sinó per moltes coses més. De la mateixa manera que Cluny ens remet a França o Lluc a Mallorca.

Aquesta identificació resulta especialment constatable a Catalunya. Una part important de la història de Catalunya (recent i no tan recent) es troba d’alguna manera vinculada amb Montserrat. Per això, poder fer un recorregut una mica ben fet pel monestir, si hom compta amb una persona qualificada per fer de guia, pot constituir una autèntica lliçó d’història, mesclada amb moltes altres coses, entre les quals, evidentment, tenen un paper important l’ètica i l’espiritualitat.

Qui escriu aquestes línies ha tengut recentment l’ocasió de fer un recorregut d’aquestes característiques, acompanyat d’un reduït grup de persones, entre els quals en Miquel Costa d’Editorial Mediterrània, de la mà de Josep Massot i Muntaner, intel·lectual, erudit, historiador, persona cordial i pròxima en tot moment, i membre de la casa. Dóna una perspectiva ben particular, per exemple, el fet de poder comparar l’ermita originària de l’assentament on ara es troba Montserrat amb les magnífiques construccions que s’hi ha anat fent al llarg dels segles. L’ermita primigènia es troba entre bells jardins, a la vora dels penyals imponents de la muntanya, fràgil i d’una càndida bellesa, com la majoria de construccions del romànic català.

I a Montserrat hi ha, també, com pertoca a un bon monestir, moltíssims llibres, una magnífica biblioteca. D’alguna manera, em recordava la biblioteca de l’abadia de Melk, que vàrem tenir ocasió de visitar fa alguns anys (aquella on se suposa que transcorre part de la ficció d’El nom de la rosa, d’Umberto Eco). Juntament amb els llibres, existeix una considerable col·lecció de documents, d’incunables... i també de revistes. No en va, a Montserrat s’hi edita una revista, de la mà de Josep Massot, que va ser clau en la desvetllada cultural catalana de la segona etapa del franquisme: Serra d’Or. Una revista que ha anat millorant la seua qualitat i que continua, passant els anys, a la cresta de l’onada pel que fa a crítica literària, feina filològica, comentaris d’art...

Des del punt de vista artístic, també la visita a Montserrat resulta excepcional: hi podem trobar petjades d’artistes d’èpoques i de tradicions molt diverses. Vaig trobar especialment emocionants les dels modernistes catalans com Alexandre de Riquer, i d’altres somiadors del tombant de segle d’ara fa un segle, o les pintures d’Obiols, o la col·lecció de quadres de Casas, Rusiñol i companyia. S’hi podia sentir l’esperit, la puixança, d’aquells que eren conscients que es trobaven en fase de construcció d’una nació. I tenien també ben clar què suposa una tasca d’aquestes característiques.

Com fou emocionant la visita a la sala on l’any 1970, encara en plena dictadura franquista, es varen reunir intel·lectuals i polítics, i ciutadans de tota mena, demòcrates i catalanistes, per articular una estratègia conjunta per reconstruir la democràcia i la nació.

Montserrat pot representar, si es vol, moltes coses diferents. Hi ha un poliedrisme en les versions del paper que ha fet Montserrat en la nostra història recent. El Montserrat més nostre el veim, sigui com sigui, de la mà amiga del pare Massot.

bjoan@europarl.eu.int

 

Mossèn Josep Massot i Muntaner - Presentació de "Cartes a Lerroux. La II República a les Pitiüses", de José Miguel L. Romero i María José Vidal...

Ripoll (pendent)...

Bernat Joan i Marí...

Versió catalana...