Bernat Joan i Marí - Llengua nacional: genuïnitat i riquesa lingüística

 

El bloc de Bernat Joan i Marí

 

(Revista "Llengua Nacional", número 26)

 

En veure el català més habitual, l’estàndard (lluny de l’estàndard nacional que voldríem), la llengua dels mitjans de comunicació de masses, pensam que, cada cop més, ens estam acostant de manera inexorable a la implantació del newspeak, d’aquella novoparla inventada per George Orwell, que havia de restringir el pensament - i, per tant, la capacitat d’acció - perquè també restringia el llenguatge.

La idea que reduir la riquesa interna del llenguatge, les seues possibilitats expressives i la seua variació constitueix una eina de reducció del pensament que quadra perfectament amb la teoria que el pensament és configurat, bàsicament, pels sistemes lingüístics que l’integren. No podem imaginar el pensament sense el llenguatge, de la mateixa manera que el llenguatge ve generat pel pensament. La interacció entre l’un i l’altre constitueix l’element fonamental que ha arribat a crear l’espècie humana tal com és avui dia. Al principi, ja ho diu el llibre sagrat, fou la paraula. I la paraula es féu carn. I habità entre nosaltres. L’home neix amb la paraula. El pensament neix amb la llengua. El llenguatge, al capdevall, configura el pensament.

Un llenguatge cada vegada més empobrit, doncs, s’ajustarà a un pensament també cada vegada amb menys possibilitats. Pensar és imaginar, idear, resoldre, actuar... I, per tant, rebel·lar-se, qüestionar, posar en tela de judici, replantejar, discutir... Només a partir del llenguatge es poden lligar caps. I lligar caps configura la intel·ligència. El llenguatge va estretament lligat a la intel·ligència. Fer malbé el llenguatge equival, doncs, a degradar la intel·ligència mateixa.

Per aquest motiu cal replantejar l’estàndard català i cal replantejar-ne les línies bàsiques.

Per un cantó, fa alguns anys, varen fer una mica de pols i remolí els partidaris d’un català estàndard cada vegada més acostat a la llengua veïna que més ens ha influït, l’espanyol (català light, se’n deia, en expressió prou feliç per analògica). De vegades, les propostes d’aquells qui volien un estàndard català cada vegada més acostat a l’estàndard espanyol partien de persones ben intencionades, que suposaven que aquesta "facilitat" permetria un accés més fàcil a la llengua a aquells sectors de la població que no estan integrats lingüísticament als Països Catalans.

La suposició parteix d’una premissa errònia: no és la dificultat de la llengua allò que repel·leix la integració d’una part important de la població del nostre país, sinó les condicions sociolingüístiques, que generen una determinada psicologia social en aquests sectors. Per entendre’ns, la llengua anglesa és molt més difícil d’aprendre per a un polonès o per a un ucraïnès que no ho és el català per a un individu de parla espanyola. Malgrat tot, tots els eslaus que viuen allà per Xicago (que són multitud) no tenen cap problema per a una plena integració lingüística. Al contrari: la primera generació l’aconsegueix amb unes certes dificultats, però la segona ja està plenament integrada. I la tercera sol ser absolutament indestriable dels nord-americans d’origen saxó. La dificultat, doncs, no es troba en la distància lingüística (gran entre famílies lingüístiques diferents; petita, dins una mateixa família lingüística). La dificultat és, naturalment, d’un altre ordre.

En aquest cas, doncs, una aparent "facilitació estructural" no fa més que reforçar la situació sociolingüística existent i la psicolingüística que genera, i, per tant, contribueix encara a empitjorar les coses.

La voluntat d’integració lingüística de la població no catalanoparlant no dependrà de les dificultats que presenti l’aprenentatge del català, sinó de la "facilitació social" que comporti el fet d’aprendre’n. Si saber català, dins els Països Catalans, arriba, d’una manera indiscutible, a fer més fàcil la vida de les persones que coneguin la nostra llengua, tothom s’hi apuntarà. Mentre saber català constitueixi un fet neutre - i, fins i tot, de vegades, una nosa - , la integració resultarà considerablement més dificultosa.

Entre els criteris que esgrimia Pompeu Fabra a l’hora de dur endavant la tasca de normativització de la nostra llengua, hi havia el de genuïnitat. Quan es fixaven els criteris d’establiment lingüístic per al català, hi havia qui era partidari d’una màniga ampla molt considerable amb els termes i expressions procedents d’altres llengües, i, en canvi, hi havia qui s’hi oposava també taxativament.

La solució fabriana, com ocorre en tants aspectes, sembla la més ponderada. Quan existeixi una forma genuïna en català, caldrà fer tot el possible perquè aquesta forma sigui la que arribi a tenir preponderància en el llenguatge formal, en la llengua d’intercomunicació general, en això que actualment en podríem dir "català comú".

Bandejar sistemàticament termes com horabaixa o vesprada, en favor del monolític tarda; eliminar formes vivies en algun lloc del domini lingüístic com ara quelcom, en favor - encara rai - de alguna cosa; desqualificar en mitjans de comunicació pública termes com cercar, pel totpresent buscar, porta a un empobriment de la llengua fruit de la planificació de gent poc intel·ligent, que no arriba a concebre que la riquesa lingüística va paral·lela a la riquesa de pensament.

Hauríem de replantejar el nostre estàndard (excessivament espanyolitzat, massa principatí, extremadament dependent dels mitjans de comunicació més o menys sucursalistes) i encarar, d’acord amb les necessitats del nostre temps, l’empresa - igualment fonamental - de construir un estàndard nacional basat en el coneixement entre tots els catalans - de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer - en l’assumpció del nostre llegat cultural (i, sobretot, del que encara hem de crear).

bjoan@europarl.eu.int

 

Pàgina principal de'n Bernat Joan i Marí...

Juan Manuel Grijalvo - "1984", de George Orwell...