Bernat Joan i Marí - Sobre el que és políticament correcte

 

El bloc de Bernat Joan i Marí

 

(Ultima Hora, 3 de juny de 2005)

 

Avui dia, per sobre del dret de rebre informació de les coses que passen, i de rebre-la a través dels mitjans de comunicació, hi pesa una llosa, pesadíssima a estones, que ja no és, assortadament, la censura franquista, sinó el que hom considera «políticament correcte». He estat a punt d'escriure que ja no patim cap Inquisició, però, sens dubte, el «políticament correcte» pot acabar convertint-se en un tipus d'Inquisició, perquè coarta la llibertat de dir les coses en la mateixa mesura en què la poden coartar diverses classes de por.

El tema de la «correcció política» involucra fonamentalment la qüestió dels grups humans, de les interrelacions entre aquests grups, de les nacionalitats, llengües i cultures... I també del tractament de les creences, entre d'altres aspectes. Tots aquests elements poden ser fonamentals o no ser-ho a l'hora d'informar sobre unes coses determinades. També poden constituir un obstacle (o no) a l'hora d'analitzar cóm s'organitza una societat determinada. (Sorprèn, i posem-ho entre paréntesis, que l'estudi d'unes determinades coses pugui ser tabú avui dia, com ho ha estat fins ara, per exemple, la referencia a tot allò que tengui a veure amb el sexe).

Les persones tenim tendència a creure, a més a més, que tothom s'organitza com nosaltres, perqué no solem tenir més paràmetre que nosaltres mateixos (en plural comunitari) per entendre el món. De manera que, entre nosaltres, consideram que allò que aquí es troba políticament correcte coincideix fil per randa amb allò que s'ho considera a la resta del món.

Assortadament, això, a hores d'ara, no ocorre ni tan sols en el context de la Unió Europea. I l'ampliació a vint-i-cinc, que es va produir ara fa una micona més d'un any, ha tendit a accentuar-ho. Per exemple, entre nosaltres és més políticament correcte ser «progressista» que no ser «conservador». Fins i tot els del PP es consideren a si mateixos com a «progressistes». També s'ha de ser defensor de la Natura, i fins i tot els delinqüents mediambientals més pertinaços, si hom els pregunta sobre el tema, semblen ecologistes de pro. Llavors fan el que facin, pero el políticament correcte es refereix fonamentalment al discurs que es genera; per res, a la pràctica. En la mateixa línia, tothom està per la igualtat entre homes i dones, per la laïcitat, per la llibertat d'expressió, per la no discriminació, pel multiculturalisme, per la multilateralitat, contra els Estats Units, d'ungles contra Israel, a favor dels pobres i dels desvalguts i contra el neoliberalisme.

Prenguem un dels països de l'Europa ampliada -posem per cas Polònia, per mostrar un exemple que ens servirà per exemplificar això que explicam- i vegem qué hi és políticament correcte. Per exemple, és més «políticament correcte» ser «conservador» que no «progressista». El terme «progressista» -molt més, evidentment, el terme «esquerra»- ens remet a l'etapa en què Polonia va viure sota un règim dictatorial i, per tant, si algú diu de si mateix que és progressista, permet que se li sospitin connivències amb en Jaruzelski. Per tant, és molt probable que un dels escassos socialdemòcrates que avui dia queden per allà (i pensem que allà la socialdemocràcia és l'esquerra més extrema) es defineixi a si mateix com a «conservador». En la mateixa línia, a Polònia és molt més políticament correcte ser «creient» que no «agnòstic» i «religiós» que «laic». Dins una societat laica com la nostra, amb una clara divisió entre les creences religioses i l'àrea política, potser no s'acaba d'entendre; pero a Polònia, si ets laic, pots esdevenir sospitós de no acabar de ser prou demòcrata, de tenir alguna cosa a mitges amb la dictadura... En un país com Polònia, assetjat per les nacions vesines durant anys i panys, estar pel «multiculturalisme» et pot fer automáticament sospitós de voler que els nazis o els soviètics tornin a envair la pàtria, mentre que ser sólidament «nacionalista» està molt ben vist i dóna respectabilitat. I per qui són, les simpaties de Polònia? Per a aquells que han ajudat els polonesos en els moments en què els han necessitat i per a aquells amb qui han patit conjuntament l'opressió. Per això, a Polònia, lògicament, cauen molt més simpátics els Estats Units i Israel que no, posem per cas, l'eix francoalemany o Rússia.

Només una última reflexió sobre cóm es construeix el «políticament correcte». Cada país té tendència a construir-lo en funció dels propis interessos. Excepte aquells que, no estant ben autocentrats, no tenim discurs per construir des del nostre propi punt de vista i ens dedicam a copiar el del contrari.

Bernat Joan i Marí...

Europa...