Antoni Ferrer Abárzuza - Del XIII al XXI

 

Ultima Hora, 11 de novembre del 2006

 

Traducción castellana de Juan Manuel Grijalvo

 

De sobte, fa pocs dies, el govern britànic es fa portaveu d'un informe sobre el pèsim estat del medi ambient de la Terra. La novetat no és el resultat sinó la font d'on prové. L'agressiu i forassenyat capitalisme -reconeixen implícitament- s'ha excedit d'optimista a l'hora de calcular la capacitat de suport de l'ecosistema planetari que ara trontolla (només l'ecosistema, el Planeta seguirà essent-hi secula seculorum). Els tècnics la veu dels quals Blair ens ha deixat sentir, preveuen enormes despeses per contrarrestar els canvis que es produiran. Seran les mutacions en el clima, principalment, el primer agent modificador de la vida i l'orografia sobre la qual aquesta s'assenta. Els diners que s'hauran d'esmerçar i les pèrdues materials que es patiran seran grandioses i, naturalment, hauran de sortir de tots els ciutadans i ciutadanes. En el segle XIII, un feudalisme consolidat s'estirava per damunt terres i gent alienes a aquell sistema que era, també, com el nostre d'ara, agressiu i forassenyat. La necessitat expansionista dels feudals creà un conflicte primer mediterrani, atlàntic després (ai! Amèrica!) i planetari finalment. En el context de l'occident del Mare Nostrum, el feudalisme creà un enfrontament obert amb l'Islam, esdevingut «l'enemic» per antonomàsia. Els nobles terratinents, els feudals, amb la seva estètica fèrrica, avui llustrada de nou per la darrera versió cinematogràfica d'"El senyor dels anells" i els immortals contes de princeses i reialmes, eren els promotors i beneficiats del xoc. Eren ells que tenien necessitat de créixer les seves rendes per mantenir el seu sistema de vida basat en la violència. Les rendes, doncs, només augmentaven saquejant l'enemic, envaint i colonitzant per assegurar que els nous pagesos produïssin per engroixudir les arques nobles, petites, mitjanes i grosses.

Tot, clar, és més complicat, però aquells promotors del feudalisme encetaren un enfrontament que, com sol passar, involucrà més gent que no només a ells, a la seva classe. Dins el marc general del conflicte, els atacs i contraatacs entre regnes o territoris comandats pels reis o nobles feudals o pels soldans àrabs, eren patits per bona part de la població; a Eivissa, per la seva totalitat. Això ocasionava unes despeses que eren pagades per tothom i davant de les quals saberen posicionar-se els més rics i beneficiar-se'n, perquè estaven en situació de prestar diners a les institucions que ells mateixos dirigien.

Al final del segle XV i durant el XVI les arques municipals eivissenques estaven exhaurides i els ingressos intervenguts pels acreedors. Els diners dels impostos i drets de la sal percebuts anualment per la Universitat fugien en forma de llocs de vigilància, reparacions de murades, armes i municions, nòlits de vaixells defensius i importacions de blat (sucós tema també, el de l'alimentació). El deute públic només sabia augmentar. Així, la bel·licosa política global conduïda pel feudalisme portà Eivissa (convertida en el que era pel feudalisme, certament) a un esforç econòmic grandiós. Avui, ens anuncien que la política capitalista ens posarà davant perills vitals, especialment als «petits», als qui no hem ni vist el timó d'aquesta política, als qui no entenem ni tan sols com es porta el rumb. La capacitat d'adaptació, però, solucionarà la papereta a l'espècie... llàstima, però, que nosaltres només som individus i que les adaptacions es facin, des de Darwin, a força del sacrifici d'individus.

 

Eivissa - Ibiza...

Traducción castellana de Juan Manuel Grijalvo