Entrevista amb en Pablo Hempler Villanova, tècnic informàtic

 

Mola, Diario de Ibiza, 17 de gener del 2007

 

El nostre entrevistat d'aquesta setmana és tècnic informàtic. Va estudiar-ho a Salamanca durant un parell d'anys, quan ja vivia acompanyat de la seua cadira de rodes. Abans també havia fet un curs d'Ofimàtica a Eivissa, justament després de passar per l'Hospital Nacional de Paraplègics de Toledo. Hi va estar-se set mesos i va aprendre a viure en la seua nova situació. Li agrada recordar allò de "la cadira la duc sota el cul, no dins el cap". Arriba al lloc de l’entrevista conduint el seu cotxe adaptat, que és una petita obra d’enginyeria.

– Com va anar la teua estada al centre de recuperació de Toledo?

– Idò allà t'ensenyen a enfrontar-te a la teua nova vida. T'ho ensenyen tot, a viure en la teua nova situació física. Depenent de les seqüeles que t'hagin quedat i les possibilitats que tenguis, llavors t'exprimeixen més o menys. En el meu cas, que tenc paraplègia, però les extremitats superiors perfectament, som dels més afortunats perquè puc arribar a dur una vida completament normal. Jo visc sol, condueixo, treball, tenc parella… Faig el mateix, però assegut enlloc de dret. Hi ha gent que té menys sort que jo. Si passes una setmana a l'Hospital de Toledo, aprens a valorar el que tens. Hi havia molta gent jove amb la vida destrossada.

– I un cop a Eivissa?

– Vaig fer un curs d'Ofimàtica i vaig treballar a una gestoria. Més tard vaig decidir marxar cap a Salamanca, a estudiar un mòdul superior d'Informàtica. En acabar, vaig tornar a l'illa i des d'aleshores he tengut diverses feines. Ara mateix som professor d'Informàtica en un curs organitzat per l'Ajuntament de Santa Eulària. Però no he pogut accedir a una feina confortable, perquè la principal dificultat que trob a Eivissa són les barreres arquitectòniques. No he trobat una feina exactament com la meua. I és que a Eivissa quasi tots els locals i oficines encara no estan adaptats a les cadires, solen ser vells i estrets, o si no tenen escales o graons.

– Eivissa no pareix mica adaptada a les cadires de rodes...

– No. Està en camí, però va molt lent, igual que a la major part d'Espanya.

– Però aquí, a més de la poca conscienciació de les administracions públiques, tampoc no hi ha massa empreses que s'hagin adaptat a la normativa, veritat?

– Ni les empreses privades, ni els particulars... Però el més trist és que hi hagi administracions públiques que continuen inadaptades, sobretot quan a l'any 2008 entrarà en vigor la Normativa Europea per als drets dels discapacitats. I això se sap fa deu anys. Jo mateix vaig reclamar a la Direcció General de Trànsit (DGT) perquè construïssin una petita rampa d’accés per poder entrar. Els hi vaig demanar perquè no em semblava complicat. Però al final varen respondre, no record si des de Madrid o Palma, que les condicions del local no ho permetien. No ho entenc, perquè només fa falta la rampa.

– Vostè sol reclamar a les institucions quan topa amb obstacles?

– Sí, però la majoria de respostes que rep de part de les administracions són protocolàries. Són respostes del tot impersonals, sembla que ni tan sols s'aturin un segon a estudiar la reclamació. Et responen amb un formulari.

– Hem xerrat de l'Administració, però la gent, creus que entenen el vostre cas?

– La gent major sol mirar-te amb més pena. S'ha de comprendre, perquè a la seua època no era tan comú. Però la majoria ho comprèn, ho respecta i t'ajuda. Després hi ha gent un poc ase, que no ho pensa o no l'importa. Però vaja, aquestos no em respecten ni a mi ni a ningú. N'hi ha de tot.

– En un dia normal aquí a l'illa, amb quantes barreres pots topar?

– Uf, són tantes què no sé per on començar…

– La seua casa deu estar adaptada.

– Sí, és una planta baixa. El propietari que me la lloga em va deixar instal·lar dues rampes de formigó. No hi ha graons. Però una vegada al carrer, el primer problema que trob és aparcar el cotxe. Les places per a discapacitats solen estar ocupades per persones que et diuen que "només són cinc minuts". Que els aparcaments reservats per a discapacitats siguin més amples té una raó: perquè hem de poder treure la cadira per la porta. Però hi ha gent que encara no ho entén. Després, una vegada al carrer, hi ha poques voreres adaptades. I a quasi tots els establiments he de demanar que m'ajudin per accedir-hi. No solen estar adaptats per a cadires de rodes, tenen graons, escales… És una dificultat continua.

– I els centres esportius?

– Els pavellons i les piscines solen tenir més espai i estan adaptats.

– Ara arriben les eleccions. Supòs que començarà a apuntar-se les promeses que faran els polítics per facilitar-los la vida.

– Sí, quan hi ha eleccions pareix que els polítics s'enrecorden de la gent amb problemes. Però després de guanyar, se'ls oblida i hem de anar-hi al darrere per recordar-los els seus compromisos. Només llavors és quan es posen a treballar... o quan l'oposició de torn s'ho recrimina. Els hi costa.

– Quins municipis estan més adaptats?

– Més o menys estan tots igual. A Vila s'adapten algunes voreres darrerament. I a Santa Eulària, per exemple, varen fer un gran esforç per acondicionar els accessos a les platges. Ara hi ha rampes fins a l'aigua mateix, està molt bé. Però els carrers i la resta del poble necessiten molts canvis, com a la resta de l'illa.

– Què demanaries als futurs alcaldes i presidents insulars?

– Vols dir en relació als discapacitats, no? [riu] Perquè hi ha tantes coses més que els demanaria...

– Sí, és clar...

– Idò ben fàcil: que acompleixin la llei, que apliquin la normativa europea.

– Ets de cap associació?

– No. Darrerament estic a la de sa Colomina pel servei de Fisioteràpia. Un ‘fisio’ privat et costa 40 euros per sessió i, és clar, és molt car. Però a altres associacions, i tot i que paregui un poc estrany, no n'estic a cap. A algunes associacions he conegut gent discapacitada que es penja de la seua dolència. Ells mateixos es tornen més discapacitats del que són. Particularment, jo pens que si tens una discapacitat física com la meua has de demanar ajut quan no puguis fer una cosa. Tu mateix has d’esforçar-te per no ser discapacitat, o perquè no es noti la teua discapacitat. Està molt bé rebre ajuda, però no has d'estar quiet esperant-la.

– I el teu entorn, com ho du?

– Bé, l'accident va tenir lloc al 2000 i ja estan acostumats. Sovint la meua família i amics s'obliden que vaig en cadira de rodes, i de vegades em demanen coses que no puc fer. Els hi dic "però tio, que m'estàs contant?". Però al principi els hi va xocar molt. Va ser un canvi radical. Per tot el que comporta. En el cas de la meua al·lota, ella ja m'ha conegut així. De fet, quan em va conèixer, pensava que era de naixement. Es va sorprendre. I els meus amics estan acostumats. Sortim cada cap de setmana.

– Molta gent en la teua situació acaba marxant de l’illa.

– A la Península hi ha equips de bàsquet i moltes més activitats per a gent amb cadira de rodes. I les ciutats estan més adaptades, com Ciudad Real i Vitoria. La gent amb cadira de rodes fuig de l'illa. Bé, no sé si han fugit, potser no és la paraula. Però jo vull mirar de canviar l'illa i no haver de marxar. Segurament ho hauré de fer, però seria més per motius laborals i econòmics. L'illa és molt difícil de sobreviure. El preu dels lloguers, aquí l'accés a la feina i l'organització de la meua vida personal i l'oci és difícil. Sobretot en la meua situació.

– Però tu voldries quedar-te?

- Sí, som eivissenc. I si he de sortir, segur que torn algun dia. Eivissa m'encanta. Esper que d'aquí uns anys l'illa estigui millor adaptada per als discapacitats. Perquè si no, seguiré donant per sac [riu]

 

Pablo Hempler Villanova...

Accesibilidad...

Cuerpo humano...

Eivissa - Ibiza...

Movilidad - Eivissa - Ibiza...