Joan Antoni Torres Planells - Carros i animals de preu

 

Carros estacionats al carrer de Montgrí els anys 1950.
FOTO ALFONSO GARCÍA PRATS

 

Maig de 2006

 

L’entrada dels carros dels pagesos a Vila era un esdeveniment habitual tots els dies de la setmana, tant si era de matinada per portar verdures i fruites a vendre a la Plaça, com si era durant el dia per anar a resoldre assumptes o anar al metge. Aquell tracaleig que feien els carros amb el soroll de les rodes i de les ferradures dels animals, animaven la vida dels carrers on no hi havia més remor que la que podia fer la gent parlant, els crits dels infants jugant o cridats per les seues mares, perquè tornassin a casa seua i el timbre de les bicicletes que feien sonar, perquè la gent es llevàs d’enmig per poder passar. La presència d’aquells carros era normal perquè eren el mitjà de comunicació més habitual dels pagesos per venir a Vila, ja que els autobusos funcionaven una sola vegada al dia per anar a la majoria dels pobles de l’illa, llevat dels de Sant Antoni o Santa Eulàlia que hi havia algun servei més perquè ja ho demanava el trasllat de persones i turistes. Els cotxes privats eren pocs i els taxis menys, tots ells, vehicles de luxe impensable per a la majoria de la gent. Per altra part, els camins que hi havia a l’illa estaven fets per transitar-hi amb els carros des de les cases pageses, travessant les finques per arribar a les carreteres de Sant Antoni, Sant Josep o Santa Eulàlia que arribaven a Vila, llevat que agafassin els vells camins de Sant Mateu per Cas Ferró, el vell camí de Jesús per ses feixes del Prat de ses Monges, o el vell camí de Sant Jordi pes Viver i el Cementeri Vell. Agafassin el camí que agafassin, les entrades a Vila estaven vigilades pels consumers que feien pagar taxes municipals als pagesos que entraven determinats productes alimentaris per vendre. Un d’aquests consumers estava devora l’escorxador de la carretera de Santa Eulària i l’altre devora de Can Cabrit a la carretera de Sant Josep.

Fos el que fos, la presència dels carros i dels animals de preu a Eivissa feia necessari del bon ofici d’un grup de professionals que estaven instal·lats a les entrades de la ciutat, a les seues rodalies i alguns als carrers de la ciutat a prop del camp ras: eren els carreters, els ferradors, el ferrers i els selleters. L’any 1909, trobam instal·lats professionals d’aquestes feines als carrers Anníbal (anava des de la plaça de sa Font fins la plaça del Parc), Isabel II (actual carrer del Bisbe Cardona), Marino Riquer, Montgrí i Comte del Rosselló, tenint en compte que, en aquelles dates, la ciutat no existia més enllà del teatre Pereira, per una banda, i el carrer de sa Creu i la mar, per l’altra, ja que la zona del passeig de Vara de Rey i de la plaça del Parc era lliure de cases, on es reunien els pagesos amb el carros quan arribaven a Vila. S’Hort de sa Tarongeta i s’Amarradero era com es coneixia aquesta zona.

L’ofici de carreter era una feina de fuster especialitzada amb la construcció i reparació de carros de barana i carros de calaix, vehicles tirats per animals de preu necessaris per al trasllat de menjars o de materials de construcció. En Paco Adrover tenia el seu taller de carros al carrer del Congreso Agrícola, devora el teatre Pereira i de la plaça del Parc (antigament aquell carrer era una prolongació del carrer Anníbal i ara es diu carrer de Pere Sala, on hi ha instal·lat el jardí d’un restaurant) devia ser d’una família de carreters dels més antics, ja que el 1909 figurava al mateix indret n’Antonio Adrover Colom, constructor de carros. Devora de l’impremta d’en Joan Manonelles (estava al cap de ponent de Vara de Rey, on vaig treballar de jovenet alguns estius) hi havia el taller de carros d’en Cardona (en aquest taller va aprendre a fer carros el meu pare, en Joan Racó); finalment, devora del matadero hi havia el taller de carros del des Tarradet. Però per als carros era indispensable el treball del ferrers per fer l’eix de la roda, uns perns i la llanta, la peça més i important de totes perquè la roda pogués durar tota la vida. Per posar la llanta calenta a la roda de fusta calia un treball especialitzat i de precisió, sense oblidar-nos de les ferradures que havien de portar les potes dels animals de preu que portaven els carros.

Els ferrers que vaig conèixer estaven més cèntrics, i es dedicaven a fer baranes per als balcons i les escales tota mena de peces. Per una banda, al carrer del Comte del Rosselló, davant el teatre Pereira, hi havia en Marianet. Prop d’allí, al carrer de Montgrí, hi havia les ferreries d’en Paco de la Mariana i de n’Eugenio Sentí. Per una altra banda, el vell Campanitx, una institució a Eivissa dins del cap del treball amb ferro (fou tota la seua vida el professor de treball de ferro i forja de l’escola d’Arts i Oficis), tenia la seua ferreria al carrer de Bartomeu Vicente Ramon, davant de l’antic Hostal España. Prop de Can Coll, al carrer de Vicente Cuervo, un altre Sentí treballava amb el seu fill Bernat a la seua ferreria. Per acabar, hi havia la ferreria de Ca n’Abel que era la més grossa de totes perquè allí s’hi feien moltes feines pels molts negocis que portava en marxa aquell gran empresari.

No obstant això, hi havia ferrers especialitzats en fer ferradures per als animals de preu i posar-les a les potes dins del seu local o al carrer, posada que era tot un espectacle, clavant a les potes aquells clauel·los tan grossos, a més de córrer el perill de rebre alguna coça. D’entre tots ells era famós en Mariano del Noi, instal·lat al carrer de Bartomeu Vicent Ramon, darrere de la Mutual, pels seus acudits i les seus bromes. Més lluny hi havia es Curandero, devora del Club Nàutic, fent la mateixa feina.

Fos el que fos, per poder portar el carro tirat per un animal feia falta tota una llista de guarniments que feien de pell els selleters. Els tres únics selleters que vaig conèixer foren en Paco des Selleter, al carrer del Comte del Rosselló; en Toni Tur “Baiarol”, prop de la quadra de’n Verde, darrere de la fàbrica de gasoses “Raius”, i en Capelleta devora de la impremta d’en Manonelles al cap de Vara de Rey. El més antic d’ells era en Paco des Selleter perquè els seus avantpassats ja es dedicaren a aquest ofici. Al carrer de l’actual Bisbe Cardona hi tenia el seu taller de guarnicions, el 1909, en Josep Boned Planells, conegut de mal nom pel “selleter”, apel·latiu que varen emprar tots els seus descendents.
Les quadres de cavalls que serviren per cuidar aquests animals a les entrades de Vila eren la d’en Verde, devora del matadero de la carretera de Santa Eulàlia; la d’en Puvil, devora de la botiga de Can Fonoll de la carretera de Sant Antoni, i la d’en Pelegrí, situada devora de la tant citada impremta d’en Manonelles del cap de Vara de Rey, indret on no hi havia més que plantes baixes i la casa del meu amic d’estudis n’Alfredo Gotarredona “Capelleta”, amb una gran roda de pedra de molí posada dreta que ens servia d’arriadora per jugar.

 

Juan Antonio Torres Planells...

Movilidad - Eivissa...