Joan Antoni Torres Planells - LA RÀDIO

 

Emília Ramírez i Amado Ballester el desembre de 1959 a Radio Ibiza (arxiu d’Emília Ramírez)

 

(Diario de Ibiza, ## de setembre del 2004)

 

Vaig créixer al voltant d’una ràdio que hi havia a la perruqueria de n’Alícia Campos de baix de casa, amb l’única vesineta de la meua escala, na Mari Carmen García Campos, filla de la perruquera, i els altres vesinets del barri, n’Antoni de Cas Moliner i en Bartolo Escandell de damunt del Central Cinema. Aquell punt de reunió era diari, esperant amb nerviosisme que començassin, a les 12 i mitja, els contes “Tambor” de Ràdio Barcelona que patrocinava “La Casa de las Mantas” de Jonquera, 9. La màgia de les veus i els efectes especials sonors que sentíem d’aquella ràdio de fusta color mel, col·locada damunt d’un canterano, varen avivar-nos la nostra imaginació i la nostra creativitat, qualitats que podríem fer extensibles a tota la generació de “la Ràdio”.

Sigui com vulgui, a principis dels anys 1950 no hi havia aparells de ràdio a totes les cases, perquè els sous que costaven no els tenia tothom (a casa va entrar la primera ràdio a principis dels anys 1960 de la mà de la meua germana, que la va comprar a Joan Ramis de Can Llambies, que havia après a fer-les amb peces que comprava fora d’Eivissa). Els qui no tenien ràdio, aprofitaven per escoltar-la quan anaven de visita a casa d’algun familiar, vesins o amics que en tenguessin; aquella visita servia per fer-se companyia i entretenir-se amb el que estaven escoltant. Algunes vegades, passant pels carrers de sa Riba o sa Penya, es podia sentir cant flamenc o tonades que sortien ben fortes de la ràdio de casa d’algun pescador o mariner (a alguns els agradava el “cante jondo”). Altres vegades, estant de visita a la nit a casa d’algun conegut, vaig veure com tenien la ràdio molt fluixeta, sintonitzada a alguna emissora que se sentia molt malament, interferida per xiulets continuats, amb una veu que anava i tornava. Normalment era un home qui escoltava aquella emissora: era “Radio Pirenaica”, la dels rojos, que donava notícies més reals que les que donaven les ràdios espanyoles oficials d’aquells temps. Fou d’aquella ràdio on vaig saber de l’existència de “la Pasionaria” o d'en Carrillo.

Fos el que fos, les ràdios que es podien sentir eren totes nacionals i de les rodalies de l’illa: Ràdio Mallorca, Ràdio Barcelona, Ràdio València o Ràdio Andorra (els infants, en sentir la frase “Radio Andorra”, contestàvem “Capital Cotorra”). D’estrangeres, poques o cap. A més, parlaven estranger i no els entenia ni Déu!

D’aquella ràdio record la propaganda que es va fer més famosa de totes: “Yo soy aquel negrito / del Africa Tropical / que cultivando cantaba / la canción del cola cao (...) Lo toman los futbolistas / para entrar goles. / También lo toman / los buenos nadadores. / Lo toma el ciclista / que es el amo de la pista. / Lo toma el boxeador (bum, bum), / boxea que es un primor”. Aquella pols de xocolata ens va servir alguns anys per ajuntar a la llet americana de pols que ens feien prendre a l’escola.

Sigui com vulgui, el primer de setembre de l’any 1959 va canviar el panorama de la ràdio a Eivissa. El Diario de Ibiza havia donat la notícia que hi hauria una ràdio que emetria des d’aquí. Aquell dia havíem anat a passar-lo a la platja de Talamanca, encara que era dimarts, ja que només hi solíem anar els diumenges. A la caseta de la platja de devora l’Hostal Talamanca havien col·locat un altaveu de xapa a un dels puntals del sostre de canyes. A les set de la tarda escoltàrem en directe la veu del nostre bisbe, n’Antoni Cardona Riera “Frit”, beneint Radio Ibiza. Aquella ràdio s’havia instal·lat al segon pis de la torre de l’església de Santa Creu, i s’havia donat la concessió a l’empresari d’electricitat Antoni Ribas (tenia la seua botiga als baixos del passeig de Vara de Rey número 7, darrere casa); feia d’assessor religiós Don Joan Marí Cardona, feina obligada ja que la ràdio era propietat de l’Església. Les oficines comercials d’aquella primera ràdio eivissenca estigueren, primer, a la gestoria d'en Baldomero Botella, al carrer de Riambau 2 i, després, al primer pis del Passeig de Vara de Rey número 5. Els primers locutors foren n’Emília Ramírez Marí i en Vicent Torres Riera “Fontet”. En Vicente Valero feia programes de realització pròpia, i els primers tècnics foren n’Amado Ballester Arazo i n’Agudo Clará, que havien d’anar d’un costat a l’altre de l’illa per aconseguir que la gent pogués escoltar la ràdio. A més, Cosme Vidal realitzà els programes d’esports i don Miquel Roig de Correus participava a les tertúlies. D’aquelles primeres emissions es feren especialment cèlebres els discos dedicats que, per una mòdica quantitat de sous, podies dedicar la cançó que més t’agradava a la persona que volies, sobretot amb motiu del dia del sant o de l’aniversari, sense faltar els motius d’amor de les cançons que dedicaven els joves a les seues al·lotes i, així, fins que la modernitat ho va fer passar de moda. No podem oblidar els concursos, que tengueren notable èxit. Record el concurs de la pastisseria de Cas Corpet “Periquito Caramelo”, que feia feliços als infants.

A finals dels anys seixanta vaig tenir el meu primer contacte directe amb la ràdio, quan estudiava per capellà al Seminari, i vaig promoure l’enregistrament amb un magnetòfon de la vida dels seminaristes per emetre el dia de Sant Josep, festa del Seminari. Per primera vegada es van poder escoltar per la ràdio d’Eivissa els sons de les pregàries, de les classes i dels jocs dels seminaristes, a més d’una al·locució del rector d’aquell temps, Don Pep Cardona “Consell”. Don Joan Marí Cardona, que era el meu professor de Filosofia en aquell temps, ens havia facilitat la labor.

Amb el temps, la Radio Popular de Ibiza va ser el lloc d’encontre i d’aprenentatge de nombroses persones que varen aportar les seues aficions i inquietuds als altres i on també hi trobaren noves feines: Margarita Guasch Cañas, Neus Ferrer Barbany, Maria Jesús Vide de Dios i Mari Carmen Fernández López com a locutores; Jaume Ripoll Marí com a cap de programes i, posteriorment, com a director; Joan Tur Riera com a controlador (és qui va durar més en aquesta ràdio); Tucho Tur en esports, i Carlos Tur Torres en informatius. El dia 20 d’octubre de 1974, vaig tornar a Ràdio Ibiza amb motiu de l’inici d’un programa de difusió de la música clàssica sota el nom de’“Encuentros con la Música” (aquest programa es va dir també “Momento Musical” en una altra època), al mateix temps que seguia col·laborant amb el Diario de Ibiza com a comentarista musical (ara fa trenta anys de l’inici d’aquelles col·laboracions). Aquell programa de ràdio va ser pioner a Eivissa ja que, en aquells temps, no es rebia Ràdio Clàssica de RNE (Nito Verdera ens pot contar alguna cosa al respecte).

A finals de la dècada dels anys 1970 hi va haver la incorporació d’una nova generació de professionals de la ràdio amb empenta i que començaren a fer programes musicals, magazines i informatius més moderns i informadors: Anselmo Martínez, Maria Luisa Gómez, Maribel Torres (Música para los amigos i Es Nostro Camp), Rafa Riera, Lurdes Costa, Josep Manuel Piña, Misse García, Concha García Campoy, Joan Serra, Antonio Pedro, Pep Costa, Guillermo Tuells o Pepe Guasch Cañas, entre d’altres. Amb el temps, aparegueren altres ràdios que feren la competència a aquesta ràdio matriu: Ràdio Diario; Ràdio Ibiza Ser, Ràdio Onda Cero, Ràdio Última Hora i, finalment, Ràdio Èxit, sense oblidar-nos d’una ràdio no comercial com Ràdio Uc.

 

Dibuix d’Alfonso Costa Beiró dels anys 1960 (arxiu d’Emília Ramírez)

 

Juan Antonio Torres Planells...