Joan Antoni Torres Planells - La platja de ses Figueretes

 

Foto de Alfonso García Prats hecha allá por 1960

 

Agost del 2006

 

Les dues platges de Vila tenien a la nostra infància funcions diferents. La de cada dia era la de ses Figueretes perquè la teníem més a prop, encara que no hi hagués més que un quiosc, sent la platja de Talamanca la dels diumenges, perquè tenia més infrastructures hostaleres per acollir les necessitats familiars.

Una i altra tenien una configuració diversa que ens donaven l'oportunitat de formes diferents de gaudir de la mar quan hi entràvem dins. La primera experiència que vaig tenir en la meua infància vora la mar fou a la platja de Talamanca, doncs amb uns mesos de vida ja vaig gaudir de l'arena i les algues d'aquella platja. Però on vaig aprendre a nedar fou a la platja de ses Figueretes. Per tant, he de dir que una i altra platja compliren funcions diferents i complementàries en el coneixement, compenetració i gaudiment de la naturalesa marítima que ens envoltava, perquè els vileros visquérem sempre de cara a la mar i així ens educaven de ben petits.

Els que més gaudien de la mar en aquell temps eren els infants i joves de sa Riba, perquè no sortien en tot el dia de l'aigua del port, banyant-se a la platgeta de darrere del Muro i al racó de sa Riba, a l'extrem de llevant del nostre port, on hi havia una antiga drassana on els mestres d'aixa eivissencs hi construïren bots, xalanes, llaüts i els més prestigiosos velers de mercaderies de la nostra illa. Però els que no vivíem en aquell indret extrem de la ciutat de devora la mar (encara que paregui mentida, la majoria d'infants no sortíem habitualment del nostre barri més que per anar a algun encàrrec o per veure a algun familiar), anàvem quasi totes les tardes de l'estiu a la platja de ses Figueretes amb les nostres mares, familiars, vesins o amb alguns dels nostres amics (així com anàvem creixent anava aparellat aconseguir més independència de la família) per jugar a la platja, nedar i fer-hi un berenar quan començava a baixar el sol, menjada que ens servia ja de sopar. No obstant això, alguns diumenges la meua família havia triat aquesta platja per anar-hi amb el nostre pare, ja que era l'únic dia de la setmana que no es feia feina i a ell li agradava de jove gaudir de la platja amb la seua família, a més d'aprofitar per iniciar-nos a la meua germana i a mi en els secrets de nedar, de mantenir surant el nostre cos sobre l'aigua de la mar, sense enfonsar-nos. Els primers moments d'aquell aprenentatge fou sobre els braços extensos del nostre pare fins que, poc a poc, anava llevant els braços que ens mantenien surant el cos i, entre crits de por, alguna glopada d'aigua salada i braceigs arrítmics, aprenguérem a flotar i, poc a poc, a compassar les braçades i les peuades de forma rítmica, amb la qual cosa aprenguérem així a nedar. La resta fou cosa de pràctica continuada. Després d'això, vengueren els cabussons des de les roques del Racó de ses Figueretes (els bons nedadors solen gaudir de les roques i llocs elevats vora la mar per fer-hi cabussons i demostrar la seua valentia), situat a la banda de llevant, passat el quiosc de la família Planells.

Les anades a la platja de ses Figueretes començaven una vegada s'havia acabat el curs en el mes de juny. La calor i el bon temps aconsellaven a les nostres mares sortir a les tardes (les mares solien atendre només la casa i els infants mentre el pare de la família treballava) ajuntant-nos en grup amb la família propera o altres dones i infants vesins. Una vegada agafats els capells i les gorres, els jugarois de platja i els senallons amb el menjar i la beguda que ens serviria per passar el temps devora l'aigua, s'iniciava la petita excursió.
Anar a la platja de ses Figueretes era fer una excursió, en aquells anys de la dècada de 1950, perquè la ciutat s'acabava al passeig de Vara de Rey i per arribar a aquella platja calia recórrer a peu una distància d'un quilòmetre (a la carretera de Sant Josep, a l'altura de l'actual carrer de Ramon Muntaner hi havia una fita que marcava un quilòmetre. La distància d'un quilòmetre, en aquell temps, era molt lluny). Passada l'escola d'Arts i Oficis i el llarg edifici groc que hi ha a l'actual avinguda d'Espanya, s'iniciava el camp, travessat per la carretera que anava a Sant Josep, vorejada de cunetes i envoltada d'alameres. La comitiva anàvem pels caminets paral·lels a aquella carretera (llavors no hi havia més voreres que les de dins Vila), travessant les terres de conreu de les finques de Can Partit, na Guterres i ses Figueretes, terres sembrades de blat amb ametllers, garrofers i figueres, sent la finca de ses Figueretes la que més figueres tenia, d'aquí que aquest arbre hagi donat nom, des del segle XVII, a aquest indret de la nostra ciutat moderna. Una parada ocasional a la botiga dels de Can Taronges, a una planta baixa del Cine Catòlic, per comprar alguna gasosa, servia per fer el darrer descans abans d'apropar-nos a la fàbrica de ciment de Can Crispolet, indret que ens marcava la girada cap a la platja travessant els camins de la finca de ses Figueretes.

L'arribada a la platja feia que els infants ens descalcéssim per posar tot d'una els peus dins l'aigua i començar a esquitxar-nos, mentre els nostres familiars, entre crits d'atenció, triaven un lloc on hi hagués alguna figuereta que fes ombra o sota la paret que separava la terra de conreu de la platja per deixar la parada i començar nosaltres els nostres jocs i banys i els majors jugar una partideta de cartes. Era costum que la família elegís quasi sempre 'sa Platgeta', part de la platja de ses Figueretes situada a ponent, després d'una sortida de roques que feia la mar, per ser més recollida que la platja gran.

Sigui el que sigui, a aquella hora de la tarda el sol ja no picava tant com al migdia però calia tenir una mica de cura per no quedar escaldats i sentir la coentor de la cremada del sol sobre la pell durant tota la nit, doncs el remei d'aigua amb vinagre que utilitzàvem en aquell temps per llevar aquest mal no era tan efectiu com l'after sun d'ara.

Quan ja es feien les sis de la tarda, la mare treia la cassola amb el soparet que havia preparat, consistent normalment amb unes albergínies farcides de carn o una frita de patates amb pebreres i ceba amb alguna costelleta de bestiar arrebossada, tot acompanyat d'una bona gasosa i un meló, síndria o peres. Els diumenges, solíem apropar-nos al quiosc-balneari d'en Pepe Planells (els clients de l'Hotel Ibiza o Gran Hotel tenien reservades a aquest quiosc casetes per canviar-se i taula per beure, ja que era balneari de l'hotel), on hi fregien unes patatetes que feien sortir més d'una exclamació de bones que eren.

Finalment, l'any 1954, s'iniciaren les obres del primer hotel que es va construir a aquesta platja, l'actual Hotel Figueretes, amb la qual cosa s'inicià un canvi radical d'aquella finca i aquella platja per convertir-se en un dels barris més poblats i emblemàtics de la ciutat. Declarant-me amic de ses Figueretes, esper que no arribi a bon port cap intent de destruir aquesta platja envoltant-la de ports esportius.

 

Eivissa - Ses Figueretes...

Juan Antonio Torres Planells...