Mariano Aguirre Sánchez-Covisa  - 

Crítica al llibre “El Pare Morey, el capellà de la joventut d’Eivissa”, de Joan Antoni Torres Planells

 

Madrid, 22 de novembre del 2009

 

ELS ANYS CINQUANTA:

Comparant la societat illenca d’aquell període amb la de les dècades següents i especialment amb l’actualitat, a una persona -sigui eivissenca o sigui forastera- que no hagi viscut aquella època –jo vaig néixer l’any 1958- li sorprendran algunes de les seves característiques:

. l’omnipresència i gran poder de l’Església
. l’absència d’activitats mixtes en la joventut, és a dir la separació radical d’al·lots i d’al·lotes
. la inexistència de les drogues
. (en relació amb l’anterior:) la gran ingenuïtat del jovent, un jovent materialment pobre, però amb molt d’interès per a descobrir coses noves, pre-consumista, no immers en la subcultura televisiva ni underground, un jovent integrat socialment, no aculturat
. la preponderància i exclusivitat de la llengua castellana
. l’ocultació social d’allò que no sigui Vila. Sembla que només existís la capital i que els altres nuclis urbans -mínims d’altra banda en aquell període-, així com la pagesia, dormin, com la princesa del conte de Perrault, un somni paralitzant que duri cent anys… o encara més.

Contrastant aquells anys amb els setanta, vuitanta, noranta o el que duem ja de segle XXI, la popularitat, estima i influència que assolí el pare Morey serien ara impensables, a menys que el capellà Morey no fos un cantant, un actor de sèrie televisiva o un bon cantamañanas. Entre les “celebritats” actuals i el pare Morey hi ha una altra diferència: allò que va fer el capellà era sòlid i perdurable, bastit sobre pedra; no era efímer, bastit sobre sorra, no era degut a modes, no duia darrera mercadotècnia. Ho va fer ell tot sol a més a més, recolzat en la seva fe. En Morey era carn i ànima, no una icona de moda, com es diu ara.

És clar que socio-políticament aquella Espanya i aquella Eivissa patien de moltes manques i també d’excessos, però emociona veure una joventut entusiasmada per unes activitats senzilles, belles, altruistes, incontaminada de drogues, alcohol, violència i subcultura de masses; això sí, una joventut exclusivament masculina, mutilada de l’altre sexe, que sembla, com la pagesia i les poblacions que no siguin Vila, inexistents.

 

EL PARE MOREY:

Quin home!

Quina capacitat de feina i d’organització! Admira tot allò que va poder dur a terme, com pujant un esglaó en creava immediatament un altre de nou i de més alt que també culminava, i així successivament, constituint una escala cada vegada més alta, rèplica d’aquella de Jacob, i malinterpretada pels fariseus com a nova orgullosa Torre de Babel. D’altra banda cap etapa anterior no quedava descuidada; al revés era reforçada per la següent.

En el camp moral, l’activitat del pare Morey és comparable a la del naixement i creixement d’un imperi en els camps militar i polític.

Quin entusiasme! Només una persona posseïda d’un grandíssim i generós somni i dotada d’una passió invencible, un enamorat de la seva feina, pot fer prova d’una activitat tan inesgotable.

Quina originalitat! Propagar la religió i l’esperit evangèlic mitjançant i a partir del futbol, el cinema, el club de jovens, l’excursionisme, etc., noves formes del dit horacià del delectando pariterque manendo… És cert que el pare Morey no va crear ex nihilo; aprofità l’esperit i les estratègies socials dels règims totalitaris –feixisme, nacionalsocialisme, comunisme- en llur apropament als jovens, però fou ell qui va tenir la idea de centrar aquell esperit i aquelles estratègies en la religió i qui la dugué a terme, netejant-la de tot objectiu polític, injectant-li vida espiritual, i quina vida!, quan en realitat el falangisme victoriós es dormia en els seus llorers i el Frente de Juventudes i altres organismes eren sinecures d’endollats i de funcionaris mandrosos i autosatisfets, desproveïts ja de tota manxa revolucionària.

Quin esperit evangèlic! Hi ha hagut, hi ha i sempre hi haurà gent que treballi tant com el pare Morey, certament, però quasi sempre per motius d’enriquiment personal o de fanatisme polític. Treballar pels altres i donar-ho tot, prendre la creu i seguir Crist –allò que el jove ric de l’Evangeli, irreprotxable des del punt de vista de la llei antiga, no va poder fer, allunyant-se trist, física i espiritualment de Jesús- a canvi de res, quan no del menyspreu, l’enveja o l’odi, allò, encara que sigui a l’abast de tothom, ben pocs ho realitzen.

Quina eficàcia! Hem comparat abans la feina del pare Morey amb la constitució i extensió d’un imperi. Llegint el llibre d’en Joan Antoni Torres, més d’una vegada el capellà Jaume Morey, en la seva mescla de caritat i astúcia benintencionada, m’ha recordat Hernán Cortés, barreig d’àguila i serp, tal i com el descriu amb certesa Salvador de Madariaga. Recordem que Crist quan, com en una mena d’assaig general, envia els seus dotze més propers deixebles, els apòstols, a predicar tot sols, els diu que han d’ésser prudents com a serpents i senzills com a coloms, puix què l’enviat del fill de l’home és un anyell enmig de llops.(Mateu, 10 – 16).

Crec que sant Pau va comprendre perfectament aquelles paraules i les dugué a la pràctica. I el pare Morey? Doncs també! I sense tornar-se vermell. Molt bé que va fer car no estava tractant molt lluny de Roma amb leprosos, com el pare Damià, o amb absoluts miserables, com Teresa de Calcuta, sinó amb uns jovens amb llurs famílies darrera, dins d’una societat conservadora i dins d’un context eclesiàstic molt jerarquitzat; dit en altres paraules: el pare Morey era bo, però no cap ximplet, a Déu gràcies!

 

LA FEINA DE JOAN ANTONI TORRES

Mèrit de l’autor és posar de manifest i presentar amb amenitat tot allò que s’ha dit anteriorment tant de l’època en qüestió com del propi Jaume Morey, és clar. Profunditzant una mica més en el seu treball d’escriptura, es pot afirmar que aquest llibre ha estat possible des de l’erudició -estudi curat d’hemeroteques, de documents eclesiàstics, recopilació dels diversos números de la revista “Gol”, etc.-, el treball de camp –entrevistes vàries, trobades amb els deixebles del pare Morey-, però també mitjançant una certa introspecció i el record personal. Ara bé, i afortunadament, aquest llibre és molt més. No és una successió més o menys glossada de dates i esdeveniments. No peca d’aridesa ni es tracta tampoc de les memòries cursis i molles d’un nostàlgic.

És una crònica d’una època i d’un lloc. Crònica crítica, molt viva, desperta i també entranyable. Hi ha també una mínima i calculada dosi d’humor, mai sarcàstic puix què hom vol fer sobre tot història sociològica i no literatura tout court o literatura moralista.

Adoptant una mirada intel·lectual de lucidesa que porta l’historiador a situar-se dins d’aquelles coordenades d’espai i temps per millor fer-les comprendre al lector, sense voler mesurar el passat amb criteris actuals, incorrent així en anacronismes metodològics, en Joan Antoni Torres descriu molt bé l’ambient general que envolta el protagonista i també els seus co-starrings, aconseguint un retrat molt colorit, molt acurat, sempre documentat, mai arbitrari o degut a la interpretació espontània i lliure, que tradueix més aviat en aquests casos l’intèrpret –amb les seves fílies i fòbies- que no la cosa o la persona interpretades.

D’estil fluent i fàcil –és a dir que es llegeix fàcilment perquè la seva redacció és amena i ben construïda- i també perquè allò que conta es presenta clarament i és prou interessant per se, el lector vol saber més i més i encara que conegui des del començament com acabarà tot, vol cremar etapes i llegir a matacaballo car, frisós, li cal arribar a la fi al més aviat possible. El llibre es devora, de debò, i a qui agradi llegir, sap prou bé el que estem dient. “Què vindrà llavors?, Quina altra proesa forçarà aquest capellà?, Quan la mà negra l’enviarà a l’ostracisme?, Se n’anirà per mar o a la fi agafarà l’avió?, Recorrerà el poble a la violència, organitzada o no, davant d’aquest desafur?, etc.”

Amb tot això es vol dir que, encara que crònica, el llibre en qüestió no pot evitar l’atracament afectiu, però afortunadament mai sentimental, puix què l’autor visqué els esdeveniments narrats. A més a més la història, tota, la feim els homes amb la nostra carn i la nostra ànima, i una crònica que es vulgui crítica no pot ésser mai una renglera esquelètica i congelada de xifres i frases esquemàtiques; d’altra banda, com que els fets aquí descrits són molt sovint dramàtics i emocionants, el lector es fa empàtic, pateix i més d’una vegada sent formar-se un nus en la seva gola.

 

PRÒLEG I ANNEX:

És un encert aquest annex en la seva part afectiva, xifrant aquesta en els articles i recordatoris escrits pels seus deixebles, per aquells que vàren formar el Club de los Muchachos. Alguns, de vegades, pequen de convencionalisme i d’apologètics, però en general són sincers i així, després d’haver llegit les desventures del pare Morey i la fi tan injusta de la seva apassionada aventura eivissenca, on es deixà la pell, l’article d’en Víctor Marí, on es mostra tan bé el desempar final del pater i la molt amarga decepció, ràbia i descoratjament dels seus, m’ha fet quasi plorar.

Una altra cosa són els articles científics i el pròleg. L’anàlisi grafològica es fa molt avorrida i àrida; crec que no aporta res ni al llibre ni a la figura del pare Morey i es desvia massa del to general de l’obra, trencant la seva forma harmònica, tan rodona.

La interpretació en termes de càstig auto-imposat, de maledicció inconscient amb connotacions cristològiques, de la vicissitud eivissenca del pare Morey, és brillant i encaptivadora, però s’hauria d’haver presentat com el que és: una interpretació subjecta a errors i incontrastable d’altra banda. No és cap veritat irrefutable tal i com pretén el seu autor.

Pel que fa al pròleg, i per citar només un exemple significatiu de la seva visió, és discutible que aquests malsons que s’hi descriuen siguin generats per l’ambient polític i social de la dictadura. El món oníric és més que cap altra cosa pur psiquisme, pura subjectivitat. Sí, tothom fa part d’una societat, però sobre tot des del punt de vista psicodinàmic, d’una família, d’una relació amb els progenitors i així els aspectes històrics, objectius, són anecdòtics. No es pot, crec, pretendre a tanta autoritat dogmàtica ni establir unes relacions causa-efecte tan ximples.

Personalment, m’hagués agradat més un pròleg més purament sociològic o purament històric, o fins i tot religiós però, òbviament, desproveït de beateries, un pròleg sense contaminacions psicologistes, en definitiva més objectiu.

 

PRESENTACIÓ:

Comparant aquest llibre amb “Records d´Eivissa”, de la mateixa editorial, “El pare Morey” ofereix una molt millor presentació, un format més elegant i uns documents gràfics molt més acurats.

 

Mariano Aguirre Sánchez-Covisa...

Joan Antoni Torres Planells...

Articles d'altri...

Artículos ajenos...

Eivissa  -  Ibiza...