Torn de vacances d'Alemanya amb la sensació d'haver estat estafat durant anys: no vàrem trobar ni una carta de restaurant en un altre idioma que l'alemany; a cap hotel dels quatre on ens vam allotjar parlaven altre idioma que no fos el teutó; visites guiades tan sols en alemany... el procés d'immersió començà en el mateix moment que pujàrem a l'avió de Hapag Lloyd a l'aeroport de Son Sant Joan. Després de tota una vida veient els carrers de Mallorca farcits de rètols en alemany; anant a restaurants on és més fàcil trobar la carta en alemany que en català; veient persones de la Península parlant l'idioma germànic pocs mesos després d'haver arribat a l'arxipèlag (i continuar, al cap d'unes dècades, sense entendre una paraula de català)... després de tot això, em pensava que al seu país hi trobaria una mica de correspondència. Però no: «Alemany, només parlam alemany». El pastís encara ens guardava la cirera: de tornada, en recollir les maletes, un cartell enorme amb la reproducció de dos pagesos mallorquins, en Pep i na Txell (en honor a la verge andorrana que tant té a veure amb Mallorca), ens donen la benvinguda: en castellà, en alemany i en anglès. L'anunci, pagat per una empresa de ceràmica, és tota una metàfora del que està passant a l'arxipèlag amb el català. La pressió de visitants estrangers i de la població immigrada és tan gran que, des de fa anys, la major part dels illencs catalanoparlants en prescindeixen a l'hora de moure's en entorns no familiars. És habitual que un catalanoparlant sigui atès a supermercats, restaurants, a l'aeroport... en castellà o alemany per altres catalanoparlants. I això és així no per casualitat. Demanar una aigua o una coca cola en català a un bar o restaurant pot ser interpretat pel cambrer com una ofensa. Avui dia, si hom vol circular en català per les Balears ha d'estar disposat a viure tensions que són evitables girant de llengua o emprant el castellà directament. El darrer exemple el vaig viure aquest estiu quan un metge d'urgències de Capdepera de Saragossa em va obsequiar amb un «En castellano!» quan li vaig començar a explicar la meva dolència en mallorquí. La submissió a altres llengües, sobretot al castellà, és tan gran que la major part d'illencs no percep que hi hagi cap problema. El propietari d'un restaurant m'ho deixava clar: «Si tothom entén es castellà, per què he de fer sa carta en mallorquí?». El guia de les Coves del Drac, en preguntar-li per què feien la visita en tots els idiomes del món manco en mallorquí em contestava: «Noltros no som tan pardals com els catalans». Per ventura el que volia dir era que a l'hora de matar la nostra llengua som molt més dilectes que els del Principat.