Ja em perdonaran la immodèstia, però a la segona trobada de Músics per la Llengua celebrada recentment a Santa Eugènia vaig fer un nou rècord mundial: som el periodista que ha entrevistat més grups i solistes de les Illes Balears en un sol dia (a mi em fa com a peresa, però si volen telefonar al Guinnes World Records de part meva tenen tot el permís: si hi ha premi, a mitges). En devuit hores que va durar el concert vaig entrevistar 58 formacions de les tendències més diverses amb un nexe comú: tots fan servir el català a les seves lletres (exceptuant el guitarrista Damià Timoner, que només l'utilitza als títols de les seves cançons, car fa música instrumental). Què els vaig demanar? Entre d'altres coses, per què cantaven en català. La resposta va ser gairebé unànime: «Perquè és natural. Mos surt així». No record totes les respostes, però quan ja duia unes 45 entrevistes, les paraules del president de l'associació, el cantant d'Ocults, Toni Nicolau, em desmuntaren una mica: «A mi el que em fot és que encara sigui normal fer aquesta pregunta». Hi estava completament d'acord: que després de tants anys de democràcia la societat encara s'hagi de mobilitzar per defensar el català és patètic. M'havia passat tot el dia demanant a aquells artistes per què respiraven. Però hi va haver un temps, no massa llunyà, en què se'ns negava l'oxigen... i encara em quedaven una vintena d'entrevistes. Una pomada em va ajudar a refer i va arribar Valentín Mendoza: «La meva llengua materna és el castellà, però per mi també és natural expressar-me en mallorquí. Per això faig cançons en les dues llengües i el públic les accepta bé totes dues». La marató periodística que m'havien comanat encara em guardava petites perles. Encara que ens «fot» que la normalitat no hagi arribat del tot, les coses van pel bon camí: la música feta en català a les illes mai no havia viscut un moment tan bo per la seva abundància i qualitat d'algunes formacions i solistes. Per ventura Marisa Rojas em donà una de les raons principals d'aquest moment d'or: «Sa primera oferta que em van fer va ser per cantar en català». Ara hi ha més mercat, hi ha emissores que es fan ressò de la música feta aquí, productores que s'arrisquen i donen oportunitats com la que un dia va trobar na Marisa. Hi ha més possibilitats d'arribar a la península, vendre més discos i, d'aquesta manera, obrir les portes a nous talents que venen darrera. En Tomeu Penya, d'obrir portes, en sap una estona. És un dels pocs professionals illencs —n'hi ha que diuen que l'únic, amb permís de na Maria del Mar Bonet a qui, per cert, vaig trobar molt a faltar— que pot viure només de cantar en català gràcies al fet que els seus compacts també venen molt al Principat. El «lleó de Vilafranca» no veu tan clar que el fenomen pugui durar: «És un moment utòpic. No és possible que tants grups puguin sobreviure en un mercat tan petit com es nostro». És bastant difícil que cap dels 58 es faci d'or, però la seva tasca, la de comunicar cantant en la nostra llengua, té molt més valor que el preuat metall. 25 anys de Cucorba cantant als nins en català arreu de l'arxipèlag no es paga amb doblers. I que a darrera vénguin Spaguetti o Serpentina seguint la seva estela, tampoc. I que els joves que els hagin escoltat de petits un dia vulguin muntar una banda emulant Fora des sembrat o Ke Reggae Ska, Tomeu Quetgles Grup, S'Arrual, Amb una mica de sort, Mal vici, Guillem Sansó, Pedregats, Nou Romancer, Aires Formenterencs, Al-Mayurqa, Joan Toni Skarabat, Llunàtiques, Oprimits, Pep Miquel Camps, Suso Rexach... i per tot plegat decideixin continuar cantant en la nostra llengua perquè els surt així, natural, és... normal, d'acord, però hi ha per fer un bon uc (per cert, els eivissencs, incombustibles, també hi eren).