Pau Sarradell - Metro

 

(Ultima Hora, 14 de febrer de 2004)

 


No tenc res a fer al nord de Delhi. Però és que hi han inaugurat la primera línia de metro. I això no m’ho puc perdre. El centre de la ciutat està completament desfigurat. Carrers i avingudes aixecades.

 

 

La circulació habitualment caòtica, ho és una mica més ara. Any d’eleccions. Aquí com per tot. Tornarà a guanyar en Vajpayee. Na Sonia Ghandi no té cap possibilitat. Per molts anys que faci que és índia, per a la majoria d’indis és estrangera. El motorickshaw me deixa a Kashmiri Gate, davant d’una estació una mica massa gran per ser de metro. Grandiloqüent i pesada.

 

 

A l’entrada control de seguretat: policia i detectors de metalls. L’orgull del govern pot ser objectiu terrorista.

 

 

Compr un bitllet de sis rupies, poc més d’un cèntim d’euro. Me dóna dret a un trajecte de quatre estacions. No està malament. A la taquilla m’han donat una fitxa de plàstic. Només d’acostar-la a la màquina s’obre la porta. Lectura magnètica. Instruccions: prohibit fumar, escopir, menjar i beure i dur equipatges voluminosos. Cap problema. Al centre de la ciutat els trens circularan per túnels subterranis, però aquesta línia és elevada. Millor, metro amb vistes. Puj a l’andana. No sé amb quina estranya lògica l’única escala mecànica és de baixada. Deu ser raonament asiàtic, també ho he vist al metro de Bangkok. Un cartell diu que falten quinze, catorze, tretze, dotze... segons per a que el tren arribi. El comptador arriba a zero i el tren encara tarda uns vint segons més. S’acosta blanc, lluent i moderníssim. Li faig una foto.

 

 

Un senyor sense uniforme però amb un walkie-talkie a la mà, me diu que la fotografia també és prohibida. Deman disculpes i guard la càmera ràpidament. Puj al tren. Una veu dóna la benvinguda en hindi i en anglès. Molt suaument comença la marxa. Sobrevolam la ciutat a una alçada de quatre pisos. És com violar la intimitat dels terrats plens de vida. El tren tan modern i tan net, contrasta amb les façanes que no han rebut una mà de pintura des de fa anys. I amb els carrers sense asfaltar. Arrib a la meua estació. L’únic objectiu és comprar un bitllet de tornada. Com passa sovent, el trajecte és més interessant que no la destinació.

 

 

Articles de'n Pau Sarradell...

Movilidad...

Movilidad - Artículos ajenos...

Transporte subterráneo...