Pau Sarradell - Targetes de crèdit

 

(Ultima Hora, 13 de setembre del 2004)

 

Fa uns dies vaig convidar un amic a dinar. No duia molts de sous a la butxaca, però això, afortunadament, ja no és un gran problema. Per aquestos casos s’han inventat un seguit de targetes. De crèdit, de dèbit, portamonedes… cada una amb les seues característiques i condicions. Arribàvem a un restaurant del port de Sant Antoni, anàvem parlant animadament i no me va parèixer oportú tallar la conversa per a anar a treure sous a un caixer automàtic. Tanmateix ja pagaria directament amb una targeta. Vàrem seguir amb la conversa mentre preníem unes amanides i bevíem unes copes de vi. Ben bones, per cert. A l’hora de pagar, jo convidava, vaig treure una targeta visa. El dinar havia sét frugal i, és cert, el compte no pujava massa. Així i tot eren vint-i-dos euros. El cambrer, que pareixia l’encarregat del local, em digué que no tenien aquest servei. A continuació mirà el compte i me digué que de totes formes per tan poc no m’acceptaria una tarjeta, que les comissions són molt altes i s’emporten tot el guany. M’ho va dir tot en un to aspre, com si el volgués enganyar. O estafar, o inclús robar. Hagués bastat amb un senzill "no acceptam targetes". Tothom ho pot entendre. Cada qual fa el que vol del seu negoci, és l’essència del capitalisme. No pensava que me pogués passar una cosa semblant a Europa. No així a la Índia, on aquestes coses capitalistes no són encara molt comunes. Moltes vegades he contat una anècdota. A una botiga de Del·li vaig preguntar si podia pagar amb tarjeta de crèdit. El venedor, amb to de qui no es deixa enganyar (però més amable que no el del cambrer pormanyí), em va dir "sorry, no crèdit". Com explicar-li que el crèdit ja el tenia, que no l’hi estava demanant a ell, jo només parlava d’una manera de pagar. Acabant amb la història del restaurant, finalment vàrem pagar a mitges. Ja me tocarà convidar una altra vegada. (Sensació de ridícul…) I posats a contar anècdotes, a Nova York i a Amsterdam he vist grups d’amics que després de sopar pagaven cadascú la seua part del compte. Com també solem fer per aquí. Però cadascú amb la seua pròpia targeta de crèdit!

 

Més articles de'n Pau Sarradell...