Pau Sarradell - The Ghan, l’espai, el temps

 

(Ultima Hora, 3 de gener del 2005)

 

Viatjant cap a l’est i cap al sud he arribat a Austràlia. I, no sé si vos ho havia contat alguna vegada, m’agraden els trens. Diuen que viatjant en avió s’arriba ràpid, però l’esperit arriba un parell de dies més tard. En tren, l’esperit i el cos viatgen al mateix ritme. I això m’agrada. Aquí, a Austràlia, hi ha un tren mític. Es diu "the Ghan". I es diu així perquè gran part dels obrers que el van construir eren d’Afganistan. Amb el costum australià d’apocopar les paraules deixant-les la darrera síl·laba: d’afghan, ghan. "The Ghan". Des de fa pocs mesos la línia arriba fins a Darwin, al nord. Però el tram mític, el que van construir els obrers afganesos, amb l’ajuda dels seus camells, va des d’Alice Springs, al centre d’Austràlia, a Adelaide, al sud. Una terra desèrtica. Seca. Però quan hi plou, plou de debò. I hi corren torrents i els terrenys s’inunden. I, temps enrera, l’aigua s’enduia les vies. Per aquest problema, durant molts anys, la línia acabava en mig del desert, enlloc. Els passatgers i les mercaderies feien els darrers quilòmetres, fins a Alice Springs, en un dels camells afganesos. Avui és un tren còmode i no massa ràpid. Però encantador. La frequència tampoc és cap maravella: dos vegades per setmana. Cada arribada i cada partença és encara un aconteixement. La gent, no només els boixos, saluden amb la mà quan el tren passa. Arrib a l’estació amb més d'una hora de temps. Factur l’equipatge, un luxe, viatjar lleuger. I esper. L’hora de sortida establerta a l’horari oficial són les dos de la tarda. I amb exacta puntualitat es posa en moviment. Lentament surt de l’estació mentre una veu per la megafonia mos diu que l’hora oficial al tren és la d’Austràlia del Sud. Una hora més tard. No hem acabat de sortir de l’estació que ja són les tres de la tarda. Sortint de la ciutat, enfilant cap al desert, la gent aturada als passos a nivell saludava amb la mà. Estic a punt de retornar el salut quan me n’adon que jo som al futur. Que els que me saluden viuen en el passat. Una hora abans. Mir dissimuladament de reüll. I no salud, no fos que engegàs una paradoxa espaciotemporal.

 

Més articles de'n Pau Sarradell...

Movilidad...

Ferrocarriles...

Oceanía - Australia...