Enric Ramionet - Ramionetix - La lapidació

 

Publicat a Llagostèrix, el 30 de març del 2005

 

Versió castellana de Juan Manuel Grijalvo

 

Fa tres o quatre anys l’Ole Thorson (el cèlebre consultor de mobilitat establert a Barcelona) va visitar una població del Maresme on havia proposat diverses mesures per a la reordenació del trànsit. Quan va arribar, amb el seu característic llaç al coll i disposat a impartir una conferència sobre la necessitat de limitar l’imperi de l’automòbil als centres de les poblacions, una trepa de veïns irats, el varen rebre literalment a cops de pedra. És una imatge perfecta per il·lustrar el combat entre el progrés i la tradició que sorgeix contínuament i que forma part de la nostra pròpia evolució des del principi dels temps. He llegit a aquest fòrum (i, naturalment, també he sentit pels carrers i les botigues del poble) censures apassionades sobre la implantació de la zona blava, incitacions a la desobediència civil i fins i tot al sabotatge de les màquines recaptadores. Ni m’estranya, ni m’escandalitza; és més, ho trobo pràcticament inevitable. Estem reproduint uns episodis que s’han viscut milers de vegades al llarg de la història i que es reproduiran, en el futur, milions abans de l’extinció de l’espècie. Els temors dels botiguers, les queixes dels veïns als quals la mesura els complica la vida, s’han sentit i es sentiran arreu on s’avanci en mesures que limiten l’hegemonia dels vehicles. I no obstant aquesta és una tendència imparable. Una necessitat de les nostres societats, que ja no es poden organitzar com si fossin garatges. La persona que em va relatar l’episodi que va viure l’Ole Thorson treballa a la seva consultoria i m’ho va explicar mentre caminava per Llagostera absolutament escandalitzat. Tenim, tots plegats, una relació malaltissa amb el vehicle que cal corregir i aquí encara no havíem fet res al respecte. Si les circumstàncies són propícies procurem aparcar-lo davant de casa i a un pas de tots els llocs on ens adrecem. Seria una ambició legítima si estiguéssim sols al món, si el nostre fos l’únic vehicle que hi transita. Al centre de les poblacions, però, s’hi adrecen molts més vehicles que els que poden encabir els estacionaments dels quals es disposa. Compartir-los, i trobar un sistema per fer-ho, deu ser una bona idea. La zona blava es un invent en aquest sentit. La seva aplicació molesta, com molesta sempre tot el que comporta una sensació de pèrdua. No és fàcil acceptar que ens cobrin per obtenir el que fins ara la providència ens proporcionava gratuïtament. Hem d’admetre però que ja fa temps que en relació als estacionaments al centre, la providència era més aviat gasiva, i que els efectes de la suma de totes les nostres malaltisses aspiracions eren caòtics. El cost?, què volen que els digui. A les botigues ho han arrodonit tot, i en la nostra relació amb vehicles, en general, no sembla que l’estalvi sigui una prioritat. És natural que ens hipotequem per comprar un Maserati però que ens requin quinze cèntims per ordenar civilitzadament la mobilitat?

En quant a les pilones, potser són lletges. No ho discutiré. Però considerant les meves dificultats per separar l’estètica de l’ètica, les trobo meravelloses. Només cal veure-hi la gent transitar-hi amb els cotxets, amb els carrets de la compra o simplement amb cistells atapeïts sense haver de sortejar vehicles, sense haver de fer equilibris per les voreres, per trobar-hi totes les gràcies.

En fi, ja ho he dit. Només em queda esperar la lapidació.

 

Ole Thorson Jorgensen...

Movilidad...

grijalvo.cat