Marià Serra Planells - Menció d'Honor Sant Jordi 2007 de l'Institut d'Estudis Eivissencs

 

Eivissa, 21 d’abril de 2007

 

Si m’haguessin dit en la meva infantesa, que la inacabable i constant sonada de tambor i flaüta, acompanyada ocasionalment per unes infernals castanyoles, protagonitzada per una colla de jais –encapçalats pel vell Rafalet des Pla de Santa Maria- a cana Garra del carrer de Mar de Vila, anys després seria considerada patrimoni cultural d’especial protecció per lleis estatutàries, estatals, autonòmiques i, àdhuc, constitucionals, hauria pensat que el món s’havia tornat boig. Posats a protegir, perquè no protegir també el tabac pota, l’infernal pestilència del qual acompanyava la música sorgida d’aquell cau?

Ens costava encara, als infants associar l’ecomuseu de la Caixa de Pensions, a la part posterior de la biblioteca, ple d’objectes tradicionals, amb vestits, instruments, músiques, balls, eines, costums i tradicions provinents d’una cultura arcaica.

La situació política dictatorial, l’economia de subsistència i precarietat, l’ensenyament encotillat i una errada concepció social no ens deixava veure més endavant del nas i valorar aquella festa dels jais. Però els temps canvien, i les persones més... L’evolució de la ciutat silenciava la música de cana Garra, els majors se’ns moriren, Eivissa passava de les reminiscències ancestrals, explicades de manera agra i aspra per Vicente Navarro, displicentment per l’Arxiduc i admirativament per altres, a la pretesa modernitat de les botigues de roba, souvenirs i carrers plens de turistes.

Al camp, el fet de compartir vetlades, dies de festa i xacotes permetia, de manera espontània, transmetre de generació en generació els valors tradicionals. Hi havia sonadors, balladors i balladores, fabricants d’instruments, feina feixuga a l’hort i la solana, al bosc i a la mar.

Les eines i feines, els modes d’assentament, l’arquitectura, les activitats agràries, els costums (festes, artesania, gastronomia, rondalles i llegendes...), és a dir, tots els elements territorials permetien conservar el patrimoni identitari. En tot, el camp i la seva gent no es salvarien de la mediocritat creixent en què ens hem vist immersos tots els habitants de l’illa, amb pèrdua de les formes de vida tradicionals, sense gestió d’un riquíssim patrimoni cultural i amb assumpció de referents foranis despersonalitzadors.
Dins el nostre context específic de zona turística la conservació del patrimoni ha set un tema problemàtic, a vegades ignorat, quan s’ha enfrontat a polítiques de potenciació del sector serveis (o s’ha convertit en un element del sector, cas del ball pagès als hotels) o de la construcció amb finalitats turístiques de masses.

A Eivissa perquè el patrimoni hagués conservat la seva identitat ho hauria d’haver fet en un entorn i una zona amb elements específics que no es poden trobar en altres llocs i en un territori adient no cobert per una pretesa modernitat, urbanització quasi total de la ruralia i el fals progrés de l’asfalt i ciment totalitaris. La interrelació entre cultura i territori representa un llegat indissociable que no tan sols configura el patrimoni històric i social, sinó que avui es suma a l’oferta turística com una alternativa decissiva a la imatge d’indiferència cultural, discoteca, sol i platja actuals.

En definitiva, al llarg dels segles anterior i actual, hem passat d’èpoques de riquíssima cultura popular amb penúries econòmiques a èpoques de benestar material i pèrdua progressiva dels elements identitaris. De tal manera que hem necessitat lleis específiques per a la conservació d’aquest patrimoni cultural popular, com són la Llei 12/1998 del Patrimoni Històric de les Illes Balears i la Llei 1/2002, de 19 de març, de Cultura Popular i Tradicional.

Don Joan Marí Cardona, en un bell pròleg a l’obra "Ball Pagès", del Grup Folklòric de Sant Josep de Sa Talaia, diu que tenim molt poques referències històriques del ball pagès, una de les expressions més genuïnes d’aquesta cultura. En canvi, sí són abundants les que narren fets concrets pels quals es celebraven els balls. Les hipòtesis del seu origen romanen obertes als investigadors, coincidents tots en l’antiguitat del mateix. Don Joan fa especial esment dels costums del segle XVIII, extrets dels Llibres d’Entreveniments, en què la pagesia emprenia una llarguíssima pelegrinació de dies, durant la qual visitaven les esglèsies dels quartons, i havien de passar la nit a l’indret on el sol els deixava, que miraven de fer coincidir amb un pou o una font. Allà cantaven i ballaven fins que la son els obligava a estirar-se a terra a dormir. Aquesta pelegrinació era anomenada rodar la terra, i era expressió de la unió del ball amb la vida atzarosa i dura del pagès eivissenc, en perill constant que venia de la mar. De la roda de la terra, iniciada al final de les feines agrícoles, i del ball la dona era l’eix de la dansa i l’home, que salta i bota, l’agulla del rellotge en moviment que marca el temps.

En Toni d’en Planes, en el seu llibret de memòries, fa un repàs històric de la projecció exterior del ball en un recorregut que va de 1943, a Palma, fins a la formació de les darreres colles en temps recents. Els èxits de l’Agrupació Folklòrica d’Eivissa, el grup de Coros y Danzas, Secció Femenina, Educació i Descans, Llangollen, Madrid, Fira Mundial de Nova York, Zakopane i Sopot, els enregistraments de l’etnomusicòleg Allan Lomax, etc, són fites cabdals de la internacionalització de la història del folklore eivissenc.

I abans de continuar amb el to acadèmic, permeteu-me que us conti una anècdota viscuda i significativa de l’entusiasme de com va viure l’èxit de les sortides a l’estranger un dels integrants d’un grup. Era l’any 1965 i en Vicent Blai, bon sonador de Jesús, feia pocs dies que havia tornat del periple folklòric eivissenc a la Fira Mundial de Nova York. Havia quedat fascinat i enlluernat pels miracles arquitectònics, urbanístics i tecnològics de la gran urbs nordamericana. Constants gestos i paraules d’admiració es convertien en prèdica repetida als establiments visitats a diari, entre ells la farmàcia, i persones tractades. Hi havia qui, d’Eivissa estant, ja coneixia la Setena Avinguda palm a palm i els avenços tecnològics un a un.

Vet aquí que, un dia, necessitat en Vicent del resultat d’una anàlisi controladora d’una diabetis creixent, anomenada corba de glucèmia, va al laboratori a buscar-lo. Baixant les escales, resultat a la mà, li agafa un escagassó monumental. El paper diu: Vicent ...Prueba de embarazo (sistema Galli-mainini). Resultado: positivo. Escalons de quatre en quatre, es quadra davant del taulell de l’establiment, allarga la sentència a l’auxiliar (punyetero on n’hi hagi) i li diu:

- Jaume, em pots dir què ha passat?

En Jaume, imperturbable com sempre, li contesta:

- Vicent, fa anys que vaig llegir en una revista que a Amèrica poden passar aquestes coses. Tu sabràs què vas fer per allà tant de temps. Ara, procura amagar-ho a sa teua dona i es teus fills.

Com deveu suposar, en Jaume era al darrere d’aquell estrany resultat. La ingenuïtat no sempre és tònica dominant en el caràcter eivissenc i les seves pautes culturals.

A Eivissa i Formentera neixeran i creixeran grups i colles a mesura que la terciarització de l’economia illenca treu la gent del camp, creixen els establiments turístics com a bolets, s’inicia un rapidíssim augment poblacional i entren les nostres illes en un preocupant procés d’aculturació.

Les mostres de cultura popular, aleshores condicionades pel canvi de les formes de vida tradicionals restaran, a partir dels anys 70, en mans d’aquestes agrupacions que inicien un treball necessari, pacient, constant i intel.ligent, sense reinventar tradicions i cercant un futur digne del passat.

L’estímul s’escampa arreu de les Pitiüses i l’encertam amb la creació de la Federació de Colles i Cultura Popular. Els béns culturals són els béns dels ciutadans. Música i ball acompanyen la paraula, la nostra llengua catalana. I així ho entén la Federació. Les successives edicions de Mostres de Cultura Popular (enguany, la setena), amb col·laboracions i aportacions, es convertiran, tot i la curta vida dels mateixos, en un tresor de cultura popular. Sempre són expressions senzilles i sentides d’una gent, d’un poble, que estima i valora les seves tradicions. Són expressió de l’esforç d’un equip de treball que esmerça temps de dedicació i d’aplicació a la pacient i minuciosa feina de deixar testimoni d’una realitat entranyable de la nostra terra i de la nostra gent. Signifiquen, senzillament, estimar Eivissa i Formentera.

Permeteu que l’Institut d’Estudis Eivissencs, mitjançant l’atorgament de la Menció d’Honor Sant Jordi a la Federació de Colles i Cultura Popular de les Pitiüses, reconegui i valori l’esforç i dedicació de totes les persones, grups i colles que han fet i fan possible la conservació de les nostres arrels, els nostres valors i la nostra cultura.

A tots, moltes gràcies.

Marià Serra Planells

President de la Comissió Executiva de l’Institut d'Estudis Eivissencs

 

Eivissa - Ibiza...

Música tradicional...