Jordi Viader - Juli César-Don Giovanni: comparar és ofendre....

 

 

 

He tingut ocasió d'assistir, amb només un dia de diferència, a dues representacions, una teatral i l'altra operística, basades en textos d'autors consagrats: "Juli Cèsar" de William Shakespeare i "Don Giovanni" de Mozart i Da Ponte. En tots dos casos es tracta de versions que incorporen elements escenogràfics contemporanis, la primera sota la direcció d'Àlex Rigola, i la segona sota la de Calixto Bieito. Les similituds entre una i altra, però, acaben aquí.

Le lectura -que no pas relectura- que fa Rigola del text de Shakespeare, és respectuosa i alhora innovadora. Rigola incorpora elements contemporanis (vestuari, aparells electrònics, utillatge, etc) que contribueixen a reforçar l'acció dramàtica prevista per l'autor, a partir de la creació d'una simbologia que l'espectador assimila amb facilitat. Quan Rigola ens suggereix que els micròfons són espases, o que pujar dalt d'una cadira equival a morir, ens ho creiem. Quan ens explica que córrer és batallar, la batalla-carrera esdevé un esclat de violència més gran que qualsevol altra recreació teòricament més explícita. Bieito, en canvi, es limita a transvestir els protagonistes de l'òpera de Mozart, disfressant-los de personatges contemporanis.

A la "relectura" de Bieito (si és que aquesta ha existit realment alguna vegada) res no funciona perquè res no està justificat. Els canvis que proposa haurien exigit revisions molt més profundes que el simple maquillatge a que es veu sotmesa (humiliada?) l'obra. Una reescriptura del llibret, potser, hauria possibilitat la conversió del seductor de capa i espasa en el brètol contemporani que proposa Bieito, però tal com s'ha fet, mantenint un
text que ens parla dels abusos de la noblesa, de Comendadors i de criats, res no té sentit, res no s'entén i res no mereix trair gratuitament l'esperit i la forma d'una obra tan rellevant com Don Giovanni.

Certament la provocació, somoure l'esperit, els sentiments, la consciència, de l'espectador i de la societat en què viu, pot ser una de les motivacions de l'obra artística. Des que a mitjans dels anys setanta, però, van aparèixer els primers grups que provocaven el públic escupint-li directament des de l'escenari, que aquesta mena d'accions han deixat de tenir l'efecte "catàrtic" que alguns ingenus encara els atribueixen. L'elecció d'un tema "poc grat" com va fer Verdi a l'escollir a una fulana ("La Traviata") com a heroïna de la seva obra, va ser al seu dia una provocació molt més punyent, molt més catàrtica, molt més valenta, que la que el mateix Bieito va triar l'any passat per acompanyar la melodia de l'obertura de "Un ballo in maschera": una dotzena de caganers que curiosament no s'arriben mai a eixugar el cul.

 

Artículos ajenos...

Artículos en otros idiomas...

Música y cultura (pendiente)...