Jordi Viader - Atenes

 

 

Pujar a l'Acròpolis en tren constitueix una experiència única que cap turista no hauria de perdre's. Des que es va instal·lar, ara fa justament vuitanta anys, el cremallera que arriba fins al cim de la muntanya exerceix una atracció gairebé màgica sobre els visitants de la capital grega.

Des de la plaça Sintagma, al mateix cor de la ciutat nova, un breu recorregut entre cases ruïnoses i solars abandonats condueix els viatgers fins al peu de la roca sagrada, on, de fet, comença l'autèntic trajecte.

L'ascensió és difícil, més per la brevetat de l'espai que per l'alçada de la muntanya. És per això que els enginyers britànics que van dissenyar l'Acropoly's Railway van pensar en un traçat en ziga-zaga, que a base de successives anades i reculades permet guanyar alçada allà on no és possible l'ascensió directa.

Mentre es puja, i alhora que recorren el vagó tota mena d'estranys individus a la recerca del turista incaut, oferint pistatxos, iogurt, figues i rodets de fotos a quatre i cinc vegades el seu preu habitual, es pot anar veient la dubtosa panoràmica d'una Atenes canviant però sempre igualment decebedora.

El ferrocarril ens permet, a més, escapar per unes hores del trànsit sorollós i pudent de la ciutat baixa. Aquí és permès fumar i els qui en tenen costum aprofiten per encendre narguiles perfumades amb mil aromes indecents.

En arribar a l'abaixador de l'Erecteon, turistes i venedors, s'apressen a descendre del vagó, amb la innocent pretensió de ser els primers en visitar-lo o d'acaparar els millors llocs per a la venda. Aviat tothom s'adona de la impossibilitat de fer cap fotografia que eludeixi la presencia del tren. Mentre duri la visita la màquina ens esperarà i no serà fins que hi hagi retornat el darrer dels viatgers que el pesant monstre de ferro no reiniciarà la seva marxa. Mentrestant caminarem entre les pedres antigues, tot admirant aquestes columnes-dona, gerros gegantins de pedra blanca que reverberen al sol de l'Àtica.

A prop d'aquí les restes del que un dia van ser les runes majestuoses del Partenó, gairebé no recorden el seu antic esplendor, reconvertides per obra i gràcia dels col·leccionistes de records i els venedors sense escrúpols en un túmul de pedres informes.

No fa ni vint anys que es podien reconèixer encara les formes vagues del temple, i tot just ens caldria recular-ne cinquanta per trobar-lo en bon estat.

¿Què és el que ha dut a aquest poble antigament solemne a esdevenir un cau de traficants? La influència uniformant del malanomenat progrés? La cobdícia sense límit? El desig de posseir els bens supèrflues?

Sigui com sigui encara ens queda l'Erecteon i admirar-lo, malgrat la proximitat del tren i la cridòria de visitants i venedors, constitueix un privilegi excepcional que us recomano.

 

 

Artículos ajenos...