Bernat Joan i Marí - Entorn del matonisme juvenil
(Ultima Hora, 10 de juny del 2005)
Quan els de la meua generació, la dels que anam per meitat dels quarantes, érem adolescents, pul·lulaven pels instituts uns personatges, que a la meua part del món solíem anomenar «matons» o «abusons». Aquests personatges, generalment, suplien la manca de cervell amb l'excés d'energia, i solien canalitzar-la en forma de força bruta per fer que els altres al·lots fessin alguna cosa que ells volien. Això els donava sensació de poder i de control i ajudava a compensar la frustració que els produïa la manca d'intel·ligència i les qualificacions escassament brillants.
M'atreviria a dir que aleshores aquests «abusons» eren uns personatges no gaire perillosos, perquè tothom els tenia clarament localitzats, no gaudien precisament d'estima social i, a la seua manera, es trobaven bastant marginadots. Existia aleshores, igual que ara, una mena de pacte de silenci que feia que els al·lots no poguessin fer d'espietes i contar als adults les coses que passaven fora de les classes. Si algú «abusava» d'un altre, normalment no se'l delatava al professor, ni es feien mans i mànegues perquè fos automàticament castigat. Però, certament, existien mecanismes correctors entre nosaltres: el més important de tots era el fet de desprendre una certa solidaritat envers els que rebien els abusos i marcar una certa distància, de vegades molt subtil però efectiva, envers els que els practicaven. No vull idealitzar el context, de tota manera, ni donar a entendre que qualsevol època passada va ser millor que l'actual. Ni de bon tros. També es podien donar situacions d'autèntic abús, per part d'al·lots ben agressius que, de vegades, no només tenien acceptació social sinó que fins i tot constituien models de comportament per als seus companys.
En qualsevol cas, l'estudi que ha presentat recentment la Universitat de les Illes Balears sobre l'impacte del «bullying» als centres d'ensenyament de la nostra part del món ha tornat a posar el tema sobre la taula. I la transcendència que han tengut un parell de suïcidis (en Jokin d'Euskadi i na Cristina de València) ha conferit a la qüestió un dramatisme inesperat (tot i que no necessàriament inesperable).
Afrontar el tema del «bullying», a la nostra societat concreta, no serà gaire fàcil, perquè s'hi donen tota una sèrie de circumstàncies que fan ben difícil posar-hi remei. S'hi ha de fer, valga l'expressió, una aproximació multilateral, perquè existeixen factors molt diversos que poden ajudar a provocar-lo. I n'hi ha alguns que no son especialment tenguts en compte. Pensem, per exemple, en el culte a la imatge, que es difon fonamentalment a través dels mitjans de comunicació de masses. Segons Javier Elzo, probablement el sociòleg més destacat del País Basc, actualment el 74% de les al·lotes, en ser grans, volen ser models o actrius. I el 84% dels al·lots volen ser esportistes d'elit. S'ha acabat aquella època en què un volia ser metge, advocat, veterinari o apotecari! I no ha estat substituïda per una nova època en què hom opti per voler ser bioquímic, especialista en computació o programador neurolingüístic: avui cal ser Tom Cruise, Catherine Zeta-Jones o Rafel Nadal.
Paral·lelament a l'eclosió al culte a la imatge (que deixa automàticament els lletjos, els grassos, els escardalencs o els pigatosos fora de combat), s'ha disparat també el consum de substàncies estupefaents. Seguint Elzo, en relació a fa una dècada, el consum de cocaïna entre adolescents s'ha multiplicat per quatre. Si tenim en compte que diversos estudis demostren que el món senyorejat per la imatge, en el qual vivim, ja impel·leix més a la violència que no el món reflexiu dels llibres (els al·lots que es passen el dia davant l'ordinador o davant la tele tenen tendència a ser més agressius que no els que fan els deures i de tant en tant llegeixen algun llibre), ens podem fer una petita com-posició de lloc de les causes d'algunes situacions de violència i d'indisciplina als nostres centres d'ensenyament.
El psiquiatre Luis Rojas Marcos, director del sistema sanitari de la ciutat de Nova York, posa de manifest la contradicció entre la concepció biològica de criatures i l'adopció d'infants: per adoptar un infant s'han de seguir tota una sèrie de tràmits que vénguin a demostrar que qui adopta és una persona equilibrada, capacitada per pujar una criatura, amb una certa maduresa emocional i estabilitat psicològica. Per concebre biològicament una criatura, en canvi, no s'ha de demostrar res de res. Segons en Rojas, en el temps en què vivim, caldria treure's un carnet de pare o de mare, abans de tenir fills. Ja sé que tot això constitueix una simplificació i que la cosa és molt més complicada, pero difícilment podem negar que hi hagi un fons de raó.
Probablement, l'explicació fonamental per a l'existència de tants pares irresponsables la dona també Javier Elzo: a la franja compresa entre els vint i els vint-i-cinc anys hi ha pocs joves i molts adolescents. L'adolescència s'ha allargat extraordinàriament i, per tant, la nostra part del món és plena de gent immadura que puja infants sense poder atendre'ls adequadament.
Pàgina principal de'n Bernat Joan i Marí...