Què ho fa, que sigui precisament a la secundària, on es concentren tots aquests problemes, d´unes dimensions ja comparables, per exemple, a les de França? Des d´aquesta mateixa tribuna hem alertat, en d´altres ocasions, sobre un factor que entenem que resulta fonamental: la dimissió dels pares. Efectivament, hom pot argumentar - i amb tota la raó del món, com ho fa el mateix sindicat que ha realitzat l´estudi - que no existeix la prevenció necessària per part de l´Administració, ni el suport que caldria als docents. Plenament d´acord. Però estic prou convençut que, si això es produís, tampoc no se solucionaria la qüestió d´una manera satisfactòria. La dimissió dels pares hi juga, en tot plegat, un paper tan important com la pròpia desídia de l´Administració educativa.

La segona pregunta, del tot imprescindible, seria: per què han dimitit, o per què dimiteixen, els pares? Les respostes podrien ser múltiples, i se´n podrien fer (i se n´haurien de fer) estudis detallats. En part, la dimissió dels pares es produeix perquè tenen el temps massa ocupat (cada vegada més tothom accedeix al mercat laboral, però moltes vegades la feina és precària i hom li ha de dedicar moltes hores, si se´n vol sortir mínimament; això, deixant de banda els workaholics, cada vegada més abundants també entre nosaltres). Però també es produeix, parcialment, perquè se li ha tret importància a un element fonamental per a les relacions humanes: les convencions.

Salvador Cardús, fa alguns mesos, va treure al mercat un assaig que ha donat molt què parlar i ha generat un debat prou interessant. Es titula `Ben educats´, i hi fa una defensa de la bona educació i de les convencions socials. Ve a dir, el sociòleg terrassenc, que actualment, de la manca de convencions, de bona educació, se n'està fent un element de control de la joventut, i que, per tant, constitueix una eina profundament reaccionària. Així mateix, alerta de les dificultats que suposa per al sistema educatiu aquest dèficit pel que fa a convencions, a comportaments formalment regulats. Fet i fet, diu Cardús, entre uns vesins que siguin bona gent i uns vesins que siguin ben educats, hom sempre ha de triar els ben educats, si no vol tenir-hi una relació d´amistat i de proximitat remarcable.

L´Administració pot subsanar algunes de les deficiències que provoquen estrés i treuen el son als professors i a les professores: podria crear un equip de foniatres perquè no tenguessin tants problemes de veu; crear un equip de psicòlegs per ajudar a tractar els casos d´alumnes problemàtics o poc motivats; fer un pla rigorós de prevenció de riscos laborals entre el professorat; fins i tot posar a disposició del ram algun fisioterapeuta per arreglar els problemes d´esquena, a causa de seure tant i moure´s tan poc... Però no podria reduir, amb tots aquests mitjans, la pedrada mental que suposa trobar un al·lot amb els peus dalt la taula que fa mala cara si li suggereixes que els posi a terra, o proposar a algun jovencell que tregui paper i bolígraf per fer una miqueta de feina i trobar-te que et respon: "Estás flipao, o qué?". I no diguem ja, haver d´enfrontar-se al paperet de respondre-li a un progenitor amb arguments racionals - si es pot - les acusacions que hom no motiva prou el seu infant, i que per això no estudia, o té problemes de comportament.

Com s´ho ha fet, la nostra generació, per criar uns infants tan mal adaptats a tot allò que requereixi un mínim de convencionalisme? Com s´ho faran, aquests joves, per accedir a qualsevol cosa que requereixi un mínim de treball formal, o de concentració?

bjoan@europarl.eu.int