(Ultima Hora, data de publicació pendent)

Desconfii profundament de les coses gestionades per hòmens. La divisió de tasques segons gèneres ha creat uns mascles absolutament ineptes per a moltes funcions. I, cosa molt pitjor, la mescla del patriarcalisme tradicional i el pseudoliberalisme sorgit de maig del 68 ha generat uns tipus encara més execrables que no els patriarques d'abans. Almenys els patriarques d’abans tenien una mena de responsabilitat sobre la família, que senyorejaven completament. Feien alguna cosa. Eren responsables d’alguna cosa.

Actualment, amb la proliferació de serveis socials, mèdics, etc, i amb la implementació de l’estat del benestar, els mascles de l’espècie poden dimitir tranquil.lament de qualsevol responsabilitat amb un mínim component humà(nista)(nitari).

Professions basades en el tracte amb persones (fonamentalment en el camp de l’educació i de la sanitat) són exercides cada vegada més per dones. L’home, en canvi, ocupa l’àmbit de tot allò que sigui competitiu i devastador: la majoria d’alts directius, empresaris, alts directius, càrrecs polítics, són hòmens. L’home tracta amb diner, control, poder.

A la dona Maig del 68 li ha esmicolat els àmbits on tenia algun protagonisme: la família, el matrimoni... Potser tots plegats algun dia els cercarem com espais de llibertat, engolits pel món monstruós que estam creant.

L’home ha soportat l’alliberament de la dona perquè, a més de treballar a casa, treballi fora i així pugui invertir a casa tots els diners que ell inverteix al bar o a qualsevol altre tipus de lleure. Però, quants hòmens tenen cura d’un malalt, d’un ancià, d’una persona pròxima que els necessiti? Quants assumeixen la primera responsabilitat de fer-se càrrec d’algú altri? Quants estan emocionalment capacitats per posar una part del seu temps al servei d’algú que no siguin ells mateixos?

Potser em respondreu que cada dia n’hi ha més, però jo us respondré que no són prou. I que de vegades trobam els badocs més ominosos entre gent progressista, d’esquerres, igualitarista de boqueta i oberta (també de boqueta, i mentre no se’ls lesioni cap ni una comoditat personal). És la pràctica i no la teoria allò que ens mostra diàfanament cap on va la nostra dissortada societat.

La llibertat mal gestionada juga sempre a favor del més fort i ensorra cada vegada més el més feble. La dona cada vegada ha de ser responsable de més coses mentre l’home és cada vegada més irresponsable de tot (tret del seu profit estrictament individual). Potser la dona no serà a temps de frenar la catàstrofe, perquè l’home és un depredador per naturalesa i per cultura. Crec fermament que només se’n salven alguns (pocs) homosexuals.

El vell patriarca eivissenc que, fent cadufos, als noranta anys, donava ordres a tort i a dret ha estat amb escreix superat per una espècie infinitament pitjor: l’home heterosexual, amb moviment de parella, sense gaires compromisos, progressista i, sobretot, individualista. No fa falta ser Michel Houllebecq per veure-ho!

Sia’m permès acabar amb una anècdota: fa molts anys, quan intentava formar un equip directiu en un institut d’Eivissa, li vaig proposar a un col.lega de fer-ne part amb la funció de cap d’estudis. Ell, cautelosament, es va interessar per un altre membre de l’equip: “És casat? Té fills?”, em va preguntar. En respondre-li afirmativament, va acceptar el càrrec, no sense dir-me que si hagués sét fadrí i sense càrregues familiars, no l’hauria acceptat. Aleshores vaig pensar que potser era massa “conservador” per fer part del meu equip. Avui sóc conscient de la seua clarividència: deu costar molt ser responsable de quelcom públic si mai no s’ha estat responsable de res privat.

Per què, si predicam amb la boca plena que tots hem de ser lliures i iguals, som capaços de crear aquest mur entre nosaltres?

bjoan@europarl.eu.int