Miquel Piris - Duraznos
De vegades, per comoditat, gir la llengua. Em cans de tenir problemes perquè m'entenguin en mallorquí, especialment a Palma. Fa uns dies vaig entrar a un bar de Es Molinar i vaig demanar una "aigo". La cambrera se'm va quedar mirant amb cara estranya. La vaig veure venir i em va agafar en un d'aquells matins en què no estàs ni per bromes ni per abusos. Davant la meva petició: "Em posaras una aigo, per favor", em va mirar amb cara de no entendre'm. Li ho vaig repetir i, després de repetir aquell gest que consisteix en arrufar les celles i avançar lleugerament el cap i una repetició més del meu requeriment, va arribar la confirmació verbal: "No te entiendo". "A-I-G-O, per beure. Vull una aigo". Era argentina però treballava envoltada de gent mallorquina a una vintena de metres de l'aigua. En una illa envoltada d' aigua amb problemes d'aigua terribles. En un bar on se serveix aigua i altres líquids fets a partir d'aigua. Les tres quartes parts d'aquella persona que m'estava escoltant sense entendre'm eren aigua. Li estava demanant en la llengua pròpia d'una terra que l'ha acollida perquè segurament a ca seva les coses no anaven massa bé i m'estava dient que, fent feina darrera una barra x hores cada dia, no sabia que "agua" i "aigo" eren la mateixa cosa? Em vaig indignar, li ho vaig dir, que n'estava fart de reviure constantment aquella situació a Mallorca. Em contestà que m' equivocava i tenia raó: vaig perdre els nervis i em sap greu. No crec que fos el camí a seguir.
Una setmana després, l'endemà del concert de Músics per la Llengua a Santa Eugènia, vaig anar a berenar a un bar de Palma. Vaig demanar un "suc de mel.licotó i una canya de xocolata". Em va costar que m'entenguessin, però després d'una diada com la de Santa Eugènia, si girava la llengua em feia por que se'm trencàs. En anar a pagar, la cambrera, fent-se la despistada, feia veure que no sabia què era un suc i va començar un diàleg en el que les úniques paraules que jo deia eren "un suc" a les que ella, invariablament, contestava: "un zumo". Després d'una estona de "sucs" i "zumos" ella va cedir: "Mira, vos, yo soy argentina, ella española...". "I jo mallorquí", li vaig contestar, amb un somriure d'orella a orella. "Y estamos en Mallorca" va afegir la companya (aquesta si que no me l'esperava). A l' ambient hi havia olor a pa recent fet i tensió. Mentres em cobrava el suc, vaig estar pensant què dir-li per fer-li entendre que no hi havia cap mala intenció en la meva actitud, sino què volia que ella formàs part de la meva "normalitat".
I amb una glopada d'inspiració i sort se'm va aparèixer una paraula: "durazno", els argentins al mel.licotó li diuen "durazno". I així li ho vaig dir: "La pròxima et demanaré un suc de durazno". Els seus ulls espurnejaren sorpresa. Per un moment, em va semblar que aquella dona travessava l'Atlàntic i li venien al cap totes aquelles coses que havia deixat enrera: família, cançons, somnis, terra, paraules...duraznos. Per uns instants vaig tenir l'esperança que em respondria. Vaig sortir del Bar esperant una resposta que anàs més enllà d'aquell gest. Però vaig arribar al carrer sense que passàs res més. Tenc l'esperança que ara entengui una mica més als que van al bar i li parlen en mallorquí (n'hi deu haver molts?). Que els miri amb afecte. Que abandoni aquesta actitud de jugar a doblegar la llengua del clients que volen parlar català arreu. Que ella també vulgui unes illes dignes i tolerants. De totes maneres, també és possible que no hagi canviat res. Insistiré. Cercaré més duraznos.