(Diario de Ibiza, 12 de febrer de 2001)

Vivim en una societat de pares dimissionaris. I això ens crea una particular ansietat i angoixa dins el sistema educatiu. De moment, encara, no comptam amb mitjans per poder-li fer front, i això fa més difícil, dia a dia, la nostra tasca. Estàvem acostumats, fins fa un parell de dècades (o prou menys!) que l'àmbit natural de l'educació bàsica dels infants era la família. En l'àmbit familiar les persones aprenien els comportaments bàsics per poder socialitzar-se, per poder relacionar-se amb d'altres persones. Així, els nostres pares ens ensenyaven com havíem de parlar amb determinades persones, com ens hi havíem de relacionar, quines eren les pautes considerades de "bon comportament", com ens havíem d'adreçar a aquest o a aquell, etc. Els infants, doncs, anaven a l'escola sabent, per exemple, que calia aprendre unes certes coses, escoltar en uns determinats moments, fer uns determinats exercicis, seure en una determinada postura, escollir uns moments concrets per menjar i beure, i moltes d'altres coses absolutament mínimes perquè l'activitat educativa es pugui dur endavant.

Actualment, el professorat intenta -sovint infructuosament- realitzar la seua tasca en unes condicions que es troben notablement per sota del compliment d'aquests mínims. En una espècie de societat espectacle com la nostra, sembla que els infants van a l'escola o a l'institut a veure quelcom que els diverteixi, que els faci passar l'estona tan agradablement com sigui possible, que els entretengui... fonamentalment. La qüestió formativa ha passat de constituir el primer element de l'educació a ser-ne un de secundari. Aquesta concepció de les coses combina amb la idea que els centres educatius són una mena de "guarderies" on pares i mares aparquen llurs infants durant unes quantes hores. Si a l'aparcament de nens algun dels que vigilen que no es facin bonys ni forats pretén ensenyar alguna cosa, haurà d'heure-se-les amb uns infants i amb uns jovenets i jovenetes que no entenen per quina raó no poden mastegar xicle dins la classe (quan és una pràctica estrictament individual i aproximadament intransferible), quin mal fan uns casquets posats mentre el professor intenta explicar com resoldre un problema de matemàtiques, per què cal esperar a una hora determinada per començar a engolir l'entrepà, quin problema hi ha a seure amb l'esquena endoblada, o a posar els peus dalt la taula... Tampoc no s'entendrà gaire bé per quina raó no es pot parlar fent crits (si hi estan acostumats en la seua vida quotidiana), per què s'ha de tractar de manera respectuosa la gent (si estan acostumats que tot vagi a trons i rebats) o per què no es pot amollar allò que es pensa a l'instant, sinó que s'han de seguir unes pautes i uns torns.

Tot això és possible, hi insistesc, per la dimissió dels pares. L'educació tradicional, autoritària i basada en uns valors sòlids però no compartits per la nostra societat, constituïa un instrument que, com a mínim, evitava el desconcert actual. No cal tornar endarrera per arreglar les coses, però s'han de plantejar algunes qüestions elementals. Avui dia, la majoria dels pares i mares tenen tendència a ser permissius amb els infants i a poder gaudir de poc temps per dedicar-los. La combinació és totalment nefasta, perquè la cosa només pot funcionar mínimament seguint dos models: Quan els pares i mares són permissius i liberals en la seua relació amb els infants, necessàriament han de dedicar-los molt de temps. Han d'arribar a fer-los comprendre les coses, han d'establir un diàleg fluid amb ells i han d'avesar-los al raonament i a la reflexió. Això implica despendre moltes hores del propi temps en l'educació dels fills, però constitueix l'eina més eficaç perquè aquesta pugui funcionar mínimament. Quan els pares i mares tenen poc temps, han de ser estrictes en l'educació dels infants. Si no els poden dedicar gaire temps, hauran de sotmetre'ls a unes normes draconianes, imposar-los uns horaris inflexibles, castigar-los si incompleixen els seus deures, etc. Naturalment, el model preferible és el primer. Uns pares autoritaris que sempre estiguin a sobre dels infants els ofegarien. Uns pares liberals que dediquin poc temps als infants els convertiran amb persones sense nord, desorientades i neguitoses. Com la majoria dels infants que actualment tenim a les aules.

bjoan@europarl.eu.int