Aquesta màxima popular cada dia és més evident a Eivissa, on els ciutadans tenim múltiples ocasions de comprovar-la en carn pròpia i estranya. Per on voleu que comencem? Per l'urbanisme? Anem-hi, idò!

Fa poc més de dos anys, un 22 de gener, es varen reunir unes 12.000 persones per exigir un canvi en el model de creixement urbanístic i una efectiva protecció dels espais naturals. Mai una manifestació pública havia reunit tanta gent en una illa on som més aviat propensos a quedar-nos a casa i a deixar que protestin els altres. És la filosofia del "ja ho sentirem a dir", tan genuïna i nostrada. Per això la xifra de manifestants semblava tan espectacular, fins al punt que molts analistes -i jo hi coincideix- creuen que aquell acte va marcar un punt d'inflexió que va quallar en un canvi polític al Consell. Però després ve la plasmació pràctica de la teoria: les moratòries, les desclassificacions de sòl, les suspensions de llicències, l'augment de la parcel·la mínima per construir... i això ja afecta en Joan Fulano, que no pot fer una caseta per al seu fill, o en Toni Mengano, que no podrà convertir la seua finca en un suculent botí per a algun acabdalat estranger que hi voldrà fer una urbanització. Això ja són figues d'un altre paner...!

Solidaritat

Si ens fixam en altres àmbits, la solidaritat ciutadana no funciona millor. Tothom creu que hi ha massa turistes, però ningú vol ser el primer a reduir places d'hotel, ni a deixar de llogar pisos a estrangers per preus astronòmics. Hi ha massa cotxes i la circulació, durant l'estiu, és desastrosa en molts de punts de les nostres carreteres, però ningú vol deixar el cotxe a casa ni tan sols per anar a buscar els al·lots a escola, a uns escassos 300 metres d'on viu. Hi ha massa contaminació, però qui és el valent que renuncia al vehicle? Sobren les esteses elèctriques aèries. Però qui està disposat a renunciar a l'electricitat o a pagar la diferència de sobrecost de Gesa per soterrar les línies?

Els espais naturals suporten una pressió humana excessiva, especialment en el cas de les Salines, però qui està disposat a acceptar que li diguin que només podran entrar tants de cotxes al dia a la reserva, o que només s'hi pot circular per viaranys marcats? El submón new-age, que es creu molt respectuós amb la natura, critica la massificació i el consumisme, però està disposat a renunciar a la festa dels tambors de Benirràs i a respectar el dret al silenci i a la tranquil·litat de molts altres vesins? La nostra joventut, tan proteccionista i ecologista ella, està disposada a boicotejar les festes il·legals en paratges naturals? Algunes de les nostres ONGs, que es preocupen pels drets dels animals o dels drets nacionals de pobles africans, per exemple, estan disposades a exercir la solidaritat amb els magrebins o equatorians que conviuen amb nosaltres o amb els drets nacionals del nostre poble, encara no reconeguts?

Cap permís

I passant a un altre tema, molt més concret: el purità delegat a Eivissa de la Demarcació de Costes, que ha aplicat amb tant de rigor la lletra de la llei al Patronat de la Moda per l'ocupació de platja que va fer a Formentera, està disposat a fer el mateix amb tots els baretos de la zona nord (o sud, tant se val) de la badia de Portmany, que superen de molt el seu aforament autoritzat amb una més que evident ocupació de la zona de domini públic, a diari i sense cap permís? I en un altre nivell: estarà disposat Aznar a exigir a Matas el que tant reclamava als socialistes quan governaven i ell era oposició, és a dir, la dimissió en cas d'implicacions en assumptes tèrbols que no tenen altra sortida que els jutjats?

Dissortadament, la resposta ja la sabem i encapçala aquest escrit. I encara hauran de passar molts anys perquè la hipocresia sigui foragitada de la nostra acomodada societat.

Hi ha massa contaminació, però qui és el valent que renuncia al vehicle?